Clàssic adolescent consentit que necessita un diàleg basat en un parell de gleves i un “no” ferm, o sigui, el prototípic alumne talentós de quart d’ESO que ha enterrat l’enginy amb la pala de la supèrbia. Aquest és João Félix, la promesa perpètua, el declivi de la gratuïtat, l’excusa redundant de “m’esforçaré quan valoreu la meva aportació”, dit d’una altra manera per citar el poeta de l’exili, una vida de vacances pagades en hotels de mil polseres.

Així doncs, desorientat entre aquest panorama de regals abundants i de justificacions diverses pel seu declivi juvenil, João Félix ha utilitzat el Barça com a via de redempció personal, d’acusació pública a qui no l’havia sabut entendre, i en aquest trajecte errant s’hi ha sumat el servilisme del club fent apologia sobre la necessitat d’un entorn ideal per les seves qualitats: ni rastre de l’opció d’adaptar-se sense esperar res a canvi, o sigui, si la muntanya no va a João Félix, doncs res, serà al final la muntanya qui ha d’acabar anant igualment a João Félix.

Per tant, el Barça va seduir l’adolescent d’American Pie adulant els seus capricis i seguint el joc de reconèixer que el dolent no l’havia sabut motivar, i llavors, ja ho sabeu, constel·lacions diverses, massatges emocionals diversos, parlar per saber escoltar i escoltar per saber parlar, petits moments d’estricta qualitat soterrats per deserts d’apatia insuportables, i al final, la sensació d’haver fet de cangur d’un superdotat que només corre quan vol fotre l’enemic: Ee favor a Jorge Mendes perquè sigui benèvol a l’hora de gestionar Lamine.