La sobreactuació teatral és una mostra de mediocritat interpretativa, d’amagar amb l’estrip hiperbòlic la incapacitat d’abraçar la veritat amb un gest subtil, i Griezmann, amb la comèdia no creïble dels confetis com a redempció artificiosa de l’ensarronada del documental, va enterrar el seu provenir emocional a can Barça abans de començar. Mai va sentir-se part de res i l’afició no se’l va creure: una ficció teatral mediocre per satisfer el consum de masses, un Jim Carrey abans d’El xou de Truman, un Melendi intentant fugir de si mateix.

Així doncs, antiheroi d’estadístiques sòlides i d’aportació objectiva durant del seu exili a Barcelona, va ser alhora antagonista emocional per la utilització pretèrita del club en benefici propi, per ser víctima d’un conflicte jeràrquic amb l’absolutisme de Messi, per l’error de càlcul de qui es creu desitjat mentre el públic avorreix les megalomanies impúdiques. Tots sabem que a la primera temptació de nen consentit hauria d’haver anul·lat el bitllet de l’AVE a Barcelona.

En definitiva, Griezmann va ser l’antiheroi prolífic, el dels números salvables i el de la fredor ambiental, el de “no hauries d’haver vingut perquè tampoc volies venir”, el de “no tens lloc dins la secta”, el de no sentir-se estimat en cap moment, el del Petit Príncep empresonat pels seus propis baobabs, o sigui, el del personatge de Saint-Exúpery que es va creure la mentida d’un planeta on les roses, si les cuides, mai es marceixen.