Fou el tiet d’Abascal infiltrat al Barça per saciar el seu ànim de retre comptes amb el Madrid, el club de la seva vida, els seus gens primigenis, el lloc on anhelava ser feliç, l’espai on se li va negar la glòria que va buscar al Camp Nou com un amant amb despit: en aquest cas la dreta una mica extrema no se la va combatre, se la contractar perquè pogués fer les paus amb les seves frustracions bàsiques.

Així doncs, Alfonso Pérez Muñoz, l’home amb antic nom d’estadi, va arribar al Barça per causar un atac de banyes i va acabar amb la vacuïtat de quan actues per reacció, i a partir d’aquí, evidentment, la seva relació amb el Camp Nou va ser gèlida, sense nits tòrrides als serveis d’un bar qualsevol, sense paraules d’amor senzilles i tendres, sense instants d’eufòria per enyorar-nos el dia demà, sense records compartit des d’on inventar allò viscut: Una relació de compromís per combatre un enemic comú en què no va haver-hi amor, i ni molt menys, un xic de sexe prosaic per passar una tarda de diumenge tot escoltant les lluites de gegants de Nacha Pop.

En definitiva, Alfonso va ser la personificació de la decadència del Barça de Gaspart, la tara d’actuar sempre a la contra de, el dolor de Figo allargat en el temps, les lesions musculars com a símbol d’un club tensat pel fracàs, o sigui, el fiasco d’un personatge que va unir Barça i Madrid en el seu rancor d’úlceres sense resoldre: típic del tiet d’Abascal.