Aitana Bon­matí con­ti­nua engran­dint la seva figura. Dilluns va reco­llir al Tea­tre Châtelet de París la seva segona Pilota d’Or. El premi a una tem­po­rada imma­cu­lada, sent una fut­bo­lista cab­dal en la con­se­cució d’un pòquer històric de títols amb el Barça. Enmig d’aquesta set­mana pletòrica, en què ha tor­nat a tocar el cel, la de Sant Pere de Ribes va aten­dre ahir alguns mit­jans, entre els quals aquest diari, per refle­xi­o­nar de manera més repo­sada sobre tot el que està vivint: “Ara mateix no hi dono gai­res vol­tes. Sé que des de fora pot sem­blar extra­or­di­nari, però miro de viure-ho amb molta natu­ra­li­tat. Segu­ra­ment, d’aquí a uns anys, quan esti­gui a casa ja reti­rada, donaré molt més valor a això que estic i estem acon­se­guint. Sem­pre m’agrada par­lar del col·lec­tiu.”

A diferència de la gala de l’any pas­sat, enguany Aitana no sabia si tor­na­ria a ser guar­do­nada com la millor fut­bo­lista del moment. La incògnita es va man­te­nir fins al final. Això sí, tenia clar que inde­pen­dent­ment del resul­tat havia d’estar pre­sent a la gala “per res­pecte”. Amb un ves­tit blanc, que havia esco­llit feia una set­mana després de veure algu­nes pro­pos­tes, va reco­llir el guardó de les mans de l’actriu Nata­lie Port­man. “És un orgull que me’l donés la Nata­lie, i l’any pas­sat va ser el Novak Djoko­vic. Són figu­res molt impor­tants en el seu àmbit. Em va fer molta il·lusió, són coses que recor­daré per sem­pre”, va asse­gu­rar Aitana, que també va adme­tre que aquest cop no s’havia pre­pa­rat tant el dis­curs com l’any pas­sat, tot i que tenia unes pau­tes del que volia dir: “Anava amb cau­tela i pre­caució. No tenia clar que jo fos la gua­nya­dora, per això m’ho vaig pre­pa­rar d’aque­lla manera. Vaig pen­sar: «Que surti el que hagi de sor­tir.» I així va ser.”

En el seu par­la­ment, va mes­clar el català –gai­rebé tot el dis­curs–, el cas­tellà, l’anglès i, fins i tot, es va atre­vir amb alguna paraula en francès. El fet que uti­litzés la seva llen­gua materna no va agra­dar a tot­hom. Va gene­rar molt rebom­bori a les xar­xes, on hi ha per­so­nes a les quals els va sem­blar prou motiu per insul­tar. “No m’he posat a mirar els comen­ta­ris, però sé que he rebut crítiques. No em sorprèn perquè és una cosa que ja dono per fet. Pel que sigui, el català no és ben rebut a algu­nes zones, però jo no can­viaré. És la llen­gua amb la qual em sento més còmoda, m’expresso millor i m’agrada més par­lar”, va dir. “Crec que no ens hem d’estar jus­ti­fi­cant cada vegada que par­lem en català perquè quan ho fem en anglès ningú diu res. A més, com més llengües par­lis i com més llengües sàpigues, millor per a tu. És una qüestió cul­tu­ral”, va afe­gir-hi la ribe­tana, que va ater­rar a París el mateix dilluns després de pas­sar uns dies “en una casa” amb els seus “amics a la Gar­rotxa la mar de tran­quil·la”. “L’any pas­sat estava més ner­vi­osa. Era la pri­mera vegada que em plan­tava allà, amb la flor i nata del fut­bol. Era una cosa nova per a mi. Després, una va apre­nent”, va con­fes­sar.

El seu homòleg en el premi mas­culí va ser Rodri, a qui també va voler lloar, rei­vin­di­cant la figura del mig­cam­pista. “Em va fer molta il·lusió com­par­tir aquest premi amb ell perquè és un fut­bo­lista fora del que és habi­tual. Trenca amb els este­re­o­tips. És un noi nor­mal, amb estu­dis i no té xar­xes soci­als. Ja no només per això, sinó també pel tros de fut­bo­lista que és. En aquesta gala es va rei­vin­di­car la figura dels mig­cam­pis­tes, que mol­tes vega­des, jun­ta­ment amb els defen­ses, que­dem a l’ombra. Però real­ment el motor de l’equip són els mig­cam­pis­tes”, va asse­gu­rar.

La gala va tenir clar color blau­grana, sobre­tot pel que fa a l’equip femení. A més de ser reco­ne­guda com la millor del món, el podi de la Pilota d’Or va estar for­mat per juga­do­res del club, amb Caro­line Gra­ham i Salma Para­llu­elo. Una imatge que evoca la que es va viure en l’edició del 2010, amb Messi, Ini­esta i Xavi. És l’únic club del món que ha acon­se­guit aquesta fita. “Va ser un gran dia per al bar­ce­lo­nisme i, sobre­tot, per al Barça femení. Aquesta repre­sen­tació al podi és un clar exem­ple que les coses es van fer molt bé el curs pas­sat. És un orgull com­par­tir podi amb les meves com­pa­nyes. Estic molt agraïda per poder jugar al cos­tat de grans juga­do­res que m’aju­den a ser millor fut­bo­lista. Si estigués envol­tada de juga­do­res amb menys nivell, no seria la juga­dora que soc.” En la cate­go­ria mas­cu­lina, el gran tri­om­fa­dor va ser Lamine Yamal, que un cop aca­bat l’acte li va pre­gun­tar: “Hi ha escrit el teu nom a la Pilota d’Or?” “Jo li vaig con­tes­tar que creia que sí. També li vaig dir si la volia tocar, però em va dir que no”, va reve­lar.

Amb 26 anys, Aitana ho ha gua­nyat pràcti­ca­ment tot, però con­ti­nua tocant de peus a terra. Sap com ges­ti­o­nar una fama que, cada vegada, va a més. “Ribes m’ajuda a ser la mateixa per­sona que fa 15 anys. A vega­des parlo amb la meva amiga Maria i em diu «Uau» per tot el que estem acon­se­guint. Ho valoro, però ho porto amb molta natu­ra­li­tat perquè és el que m’ajuda a seguir tran­quil·la. És cert que ara pel car­rer em conei­xen més, però intento posar bona cara, tot i que tin­gui un mal dia.” “Tinc per­so­na­li­tat i soc prou res­pon­sa­ble per saber com vull ser i com vull actuar. No he neces­si­tat que ningú em donés unes pau­tes. Òbvi­a­ment, l’entorn t’ajuda, i jo tinc la sort de tenir un bon entorn tant fami­liar com de colla d’amics i de tre­ball”, va afe­gir-hi.

La millor juga­dora del món va reconèixer que ha d’apren­dre a saber gau­dir de tots aquests moments “únics i efímers”, alhora que vol con­ti­nuar millo­rant: “No soc per­fecta i tinc punts dèbils”, com ara atre­vir-se a “xutar més des de fora de l’àrea”. Ara bé, va dei­xar una cosa clara: “Quan jugo i entreno no tinc al cap gua­nyar la ter­cera Pilota d’Or. No és una cosa que em pre­o­cupi. M’enfoco a no abai­xar el meu ren­di­ment i donar la meva millor versió dins del camp. Els pre­mis indi­vi­du­als són una con­seqüència del tre­ball col·lec­tiu.”