Romário era pura poesia, ambrosia futbolística per al paladar i un bon vivant amb totes les lletres. Primer el carnaval i la festa, i després la pilota. Així, sense maquillatge, ni trucs, ni artificis, ni complexos. Un veritable artista a dins i a fora. Cruyff va explicar un cop que una vegada Romário li havia demanat festa per poder viatjar al carnaval de Río de Janeiro. Johan li va respondre: “Si marques dos gols demà, et donaré dos dies de festa.” L’endemà Romário va marcar dos gols, va anar cap a la banda i li va dir a Johan: “Míster, el meu avió surt d’aquí a una hora.” L’anècdota, àmpliament coneguda, serveix per descriure perfectament la determinació i la confiança extrema en ell mateix que hi ha ara en aquest Barça de Flick. De sobres. Dani Olmo es va disfressar ahir de Romário. Doblet letal i derbi tancat en trenta minuts.

El Barça de Flick és com un martell que t’aixafa i t’aixafa, gol a gol. És un Barça implacable, amb una contundència i una efectivitat salvatge de cara a porteria, que juga també harmònicament al compàs del tic i el tac, lligat de forma embrionària a les agulles del rellotge, aquell rellotge que tant li agrada mirar a Hansi dins la seva àrea tècnica una vegada i una altra. És un Barça que té pressa per guanyar. Com Romário. Com aquella senyoreta presumida que es calça les sabates de taló al replà de casa i es pinta els llavis dins l’ascensor per no perdre l’autobús i arribar a temps a l’oficina. És aquell nen que engoleix la sopa sense ni degustar-la per poder anar a jugar com més aviat millor. Si et pot guanyar en trenta minuts, no n’esperarà quaranta-cinc. El derbi va durar mitja hora. Això és el que va tardar el Barça a ventilar l’Espanyol en el retorn del derbi a Montjuïc setze anys després. Dos gols d’Olmo i un altre gol de Raphinha per liquidar el partit en un tancar d’ulls.

Aitana, Lamine Yamal i Lewandowski van amenitzar la prèvia del derbi oferint la Pilota d’Or, el Kopa i el premi MVP al millor jugador del mes d’octubre. Després, deu minuts de cortesia i primera estocada. El Barça va engegar la maquinària ràpid. Olmo va fer pujar l’1-0 al marcador en el minut 11. Passada màgica de Lamine Yamal amb l’exterior de la bota i definició de luxe d’Olmo. Joan Garcia va arribar a tocar la pilota, després va picar al travesser i va acabar a dins. Raphinha va fer el 2-0 en el minut 24. Grandíssima passada de Casadó –millor encara que la que va dibuixar fa uns dies al Bernabéu per a Lewandowski– i Raphinha es va anticipar a Joan Garcia i li va picar suaument la pilota per dalt. Olmo va marcar el tercer en el minut 30. Gran xut des del balcó de l’àrea i barraca. Derbi decidit per la via ràpida, com els partits contra el Young Boys, l’Alavés i el Sevilla. Tots resolts en poc més de trenta minuts.

En la segona meitat el Barça es va autoconcedir el primer descans de la temporada. Com Romário. L’art de saber-se autoregular. Primera descompressió del Barça de Flick. És noticiable però també és humà. També lògic, comprensible i permissible perquè és impossible mantenir l’estat d’intensitat brutal que exigeix Flick als seus jugadors i que havíem vist fins ara en tots els partits des del minut u fins al noranta. No hi ha estat d’alarma.

L’Espanyol va marcar el gol de l’honor via Javi Puado. L’únic dels quatre que van marcar ahir els de Manolo González i que no els hi van anul·lar. Dos dels tres gols anul·lats van ser per fora de joc previ, d’Omar El Hilali i Jofre Carreras. El VAR va ferir moralment l’Espanyol comprovació a comprovació i ratificació a ratificació. L’arma que va col·lapsar Mbappé en el clàssic va martiritzar ahir Jofre Carreras i companyia. Un Barça, de nou, mil·limètric traçant la línia. Ja no és notícia.

Derbi de color blau i grana, letal Olmo, fi Casadó, entremaliat Lamine, desesperats Jofre i Manolo González, debut de Justin Smith, i 9 punts ja del Barça respecte al Madrid.