M’interessa molt treure a la llum etapes que han quedat ocultes. En alguns casos, perquè es va prohibir parlar-ne; en altres casos, perquè era una època que ningú volia recordar. I en aquest cas concret, una mica lluitar contra aquest dogma universal que el Barça va tenir molta mala sort. És cert, va tenir mala sort, però no va ser només això. Van passar moltes coses que van conduir al fet que el desenllaç més lògic fos perdre aquella final. I aprofitant aquest camí fins a desmentir aquesta idea feta, fer una fotografia del futbol dels anys 60, que per mi és apassionant, perquè es consolida realment l’afició al futbol a Espanya d’una manera bestial i canvien moltes coses.

Una de les meves aficions és repassar premsa antiga. I cada vegada que trobo alguna cosa que em pot servir, la introdueixo en una base de dades que tinc. Tocant tota aquesta etapa, em vaig adonar que aquí hi havia un llibre, una història que s’ha de poder explicar.

La teoria que en la història del Barça tot ha passat ja, sempre l’he tingut bastant clara. No que t’afusellin un president o que et segrestin un davanter. Però les altres coses, gairebé totes han passat abans. I també això em va animar a explicar-ho. Al Barça d’ara han passat coses, en els últims anys, que quan mires la història dels anys 60 veus que també van passar. És el mateix, la mateixa història. Com renovar un equip que ho ha guanyat tot, però se t’està fent gran i ningú s’atreveix a prendre les decisions. Aquest noi ho sento molt, tothom se l’estima, però ja no està per jugar. Coses així. Que plegui el president, que et marxi la gran figura. I tot això passa en aquesta història i ha passat en la història del Barça recent.

Vaig descobrir, per exemple, que el Madrid va poder fitxar dos jugadors de cop just per enfrontar-se al Barça. Això s’ha d’explicar. És que és molt gros! O que el Barça tenia un porter que en una temporada és espanyol i a la següent li diuen que ja no pot jugar perquè ja no és espanyol, i ha de jugar a Europa amb un sol porter. A més, el porter era l’únic que es permetia substituir, i en necessitaves dos. Van passant coses que et dius que és increïble que passin. També era una època de sancions del comitè molt més dures que les d’ara. Era una mentalitat militar. Qui la fa, la paga, i si es repeteix, paga el doble. Amb segons qui, aplicaven amb tota la duresa el reglament. Amb segons quin altre, canviaven una paraula i ja no calia sancionar-lo tant. I vas veient una sèrie d’ajudes, que han existit tota la vida al futbol espanyol, i aquí es veuen uns quants casos molt clars d’aquestes ajudes. Això no treu que el Madrid tenia un equipàs, i la prova és que guanyava tot el que guanyava. Però, a més a més, si algun dia ensopegava, ho arreglaven.

T’adones que tenien el poder d’impedir que Suárez anés a Itàlia, simplement dient que no perquè és un jugador vital per a la selecció. No el van aplicar, però després a correcuita van dir que s’havia de frenar això perquè després de Suárez vindran pels del Madrid, i aquests que no ens els toquin. De fet, hi ha ofertes per Gento, i ja no permeten que marxi. I ara que parlem de Suárez, també és interessant com el Barça agafa els diners del traspàs i fitxa sis o set jugadors de cop. Com va passar amb Figo. Et dona la idea que pagar 25 milions era una bestiesa, però després se’ls gasten en quinze dies. S’ha dit sempre que el Barça necessitava els diners perquè estava endeutat. Sí, sí, però no va ser per desendeutar-se, se’ls va gastar. Alguns van funcionar, però van ser un fracàs absolut. Són coses que s’han repetit, allò que dèiem.

Miró Sans era un home molt del règim. Per alguna cosa l’hi posen. Arriba després de la rebel·lió del cas Di Stéfano. Que la junta directiva en ple plegués i digués “feu el que vulguem amb el club”, a nivell dictatorial era una rebel·lió. I decideixen posar-hi Miró Sans, que per referències que tinc no era ni soci. Era una persona molt alineada amb la ideologia del règim. D’aquelles que quan hi havia una recepció a El Pardo, es presentava vestit de militar. No és que sigui amic, jo diria que admirava Bernabéu, que tenia una aura de president irrepetible, insuperable. Hi ha un punt que també trobo interessant, del directiu Esteve Sala, que quan li pregunten quin és el problema del Barça, criticava l’estructura massa democràtica. “El Madrid té una estructura més tancada, més unipersonal, que es tradueix en major disciplina i menys discussió: és més autàrquica.” Dona per assumida al cent per cent una ideologia franquista.

De la superlliga, ja se’n parlava! Vaig quedar al·lucinat. Jo entenc que hi ha punts en què la situació els aconsella anar de bracet. Però el Barça sempre hauria d’anar molt amb compte perquè el Madrid sempre està situat al costat del poder.

Dels aniversaris anteriors, tampoc és que estiguin obligats a haver deixat alguna cosa. Potser el cas més clar és el Cant del Barça amb el 75è aniversari, que té tant d’èxit que es queda per sempre. Que ara hi haurà un nou himne, no sé si amb la idea de perdurar, si té èxit, però jo crec que superar el cant del Barça no serà fàcil, perquè és molt rodó. Ara, en aquest cas, coincidint amb la inauguració d’un nou estadi, quedarà marcat, indubtablement, com l’emblema, com el símbol del 125è aniversari.

Jo diria que el salt de l’època és potser més impressionant que el de l’ara. Perquè el canvi de les Corts al Camp Nou és revolucionari, pel que fa a instal·lacions. I en aquella època, l’únic sistema d’ingrés d’un club eren els socis. Passar a un estadi que supera els 100.000 espectadors permet fer un salt molt gros. Ara, el salt pot ser pels ingressos de llotges d’empreses, VIP..., ja no és tant pel nombre d’espectadors. És un concepte diferent.

El trobo molt adient. La gràcia d’aquestes frases que resumeixen tantes coses és la simplicitat. Jo crec que està molt ben trobat.

Jo crec que la singularitat del club està marcada amb la connexió que ha tingut històricament, i ha de seguir tenint des del meu punt de vista, amb el país. És evident que de clubs amb capacitat econòmica com el Barça n’hi ha molts, que de clubs amb estadis grans n’hi ha molts, que de clubs que guanyen títols n’hi ha molts, i el Barça ha de mirar i dir: això ho tenim tots, però jo tinc això que és especial. Aquesta especificitat ve donada per la connexió amb el país i per convertir aquesta connexió i aquest “volem la pilota”, aquest estil de joc, en el que pot fer diferencial. No juguem per guanyar, sinó per, a través d’una manera, arribar a guanyar. Això és així. Si no, et fas del Madrid. Has guanyat més copes d’Europa? Doncs molt bé.

Hi ha hagut moments molt difícils. Amb la postguerra, per exemple, tot això està anul·lat. Treuen les quatre barres de l’escut i la castellanització del club és absoluta. Hi ha moments en què tampoc pots lluitar segons contra què. El fet és que a la més mínima opció de recuperació, es va fer. Es va recuperar el nom oficial, l’escut, l’idioma i la significació. Vol dir que l’essència estava a dintre.

A mi se’m fa difícil opinar, perquè tots tenim gustos. El que menys m’ha convençut és el del centenari, el de Tàpies, però no m’atreviré a dir que no està bé. És una mica com les samarretes. Et poden agradar molt o gens. El tema no és aquest, és més aviat per què no juga amb la samarreta del Barça quan ho podria fer. Ja ho sabem, perquè se n’han de vendre.

Aquí sí que seria contundent. Els estatuts no diuen com ha de ser la samarreta del Barça. Però l’escut, sí. L’escut està específicament explicat com ha de ser; format, colors i situació de cada cosa. Per tant, aquest escut que no té colors, per mi, no és l’escut del Barça. Que facin el que vulguin i que juguin com vulguin, però no és l’escut del Barça. Si no, que canviïn els estatuts, que ja ho van intentar una vegada amb Bartomeu i no se’n van sortir.

És que encara no ho hem vist tot. Tot el que sigui reivindicar la història, i tiro cap a casa, em va bé. La recuperació de tot el que és antic, i sobretot per als que no han tingut l’avantatge de veure les seves actuacions perquè no hi ha imatges, em sembla perfecta.

Hi ha molta cosa per investigar i escriure, hi ha molts passatges que s’han passat de llarg. Potser perquè no interessava, potser perquè s’ha considerat que no eren importants. I te n’adones quan vas rascant i quan vas investigant, que sempre hi ha coses interessants. Hi ha una imatge, per exemple, que no vol dir que m’hi posi, però que podria fer-ho. Jo acabo el llibre amb l’arribada de Llaudet, a qui sempre s’ha criticat perquè l’equip no va funcionar prou bé i va cometre errades. Però jo estic segur que una investigació a fons milloraria molt la imatge del que va fer ell, sense ser en absolut el top 5 de presidents de la història del club, però tampoc ho va fer tan malament com se l’ha jutjat moltes vegades. I com aquest, els que vulguis. Ara, jo sempre tiro cap enrere, perquè la història recent s’ha de deixar passar. S’ha de donar temps, per analitzar què ha significat Messi, per exemple. Ara tot just pot començar a analitzar-se amb més calma l’etapa de Josep Lluís Núñez.