No, gens. Els he escrit perquè hi ha un rerefons històric. La història del Barça és especialment significativa sobre com funciona la societat catalana, especialment durant el segle XX.

El paral·lelisme constant entre les directives i les elits de la societat catalana, que sempre hi estan ben representades. La història del Barça comença amb gent comerciant tant de la burgesia catalana com de gent que ve de fora i considera que Barcelona és una plaça important de comerç. Tot plegat va evolucionant fins que aquestes persones acaben sent advocats i financers, com són el cas de Joan Laporta i Sandro Rosell. El Barça, en això, és paradigmàtic. Una evolució molt similar es pot veure en la massa social.

La identitat actual del Barça no és exactament la mateixa que la del 1899. Ha canviat. En els inicis, es planteja un club que representi la gent a qui li agrada jugar al futbol, vingui d’on vingui. Aquest és un concepte clau, perquè farà que des del primer moment hi hagi gent representant de dretes i d’esquerres, més catalanista i menys, estrangers, espanyols, i no hi haurà mai cap problema. Posteriorment, a partir del 1908, és un club lligat de manera molt conscient a la catalanitat. S’implica clarament en un concepte de país. L’arribada de la dictadura de Primo de Rivera, el 1923, ataca clarament tots els símbols de catalanitat a nivells ja absolutament exagerats. Una manera subsidiària d’identificar-se com a català és identificar-se, entre altres coses, amb el Barça. Durant la República tot el futbol queda desdibuixat i en la postguerra la gent tindrà clar que dir que ets del Barça és una manera d’oposar-se al règim espanyol. El club no ho fomenta, però és el sentiment popular. Aquesta identificació amb el catalanisme, l’oposició, l’antifranquisme, entre altres, farà que el Barça sigui una cosa molt més entranyable que no pas el tarannà esportiu que li demanarien.

Totalment. No és un cas estrany, succeeix a tot arreu. Per exemple, el Madrid neix el 1902 inspirant-se en la idea del Barça, que troben innovadora. En lloc de ser un club identificat amb un tipus de gent determinada, fan un club transversal. Per això la relació inicial que mantenen el Barça i el Madrid és molt bona, perquè comparteixen la mateixa idea de club. Durant la República ja començarà a haver-hi una certa rivalitat, que anirà més enllà. El Madrid es convertirà en l’equip del règim a partir del 1941, i això ho canvia tot. Actualment, qui representa millor el sistema constitucional espanyol és el Madrid, sens dubte. No és estrany que qualsevol opositor a tot aquest règim no se senti identificat amb el club blanc.

Ni s’ho imaginaven ni s’ho plantejaven. Aleshores, el futbol no era tan popular ni es pensaven que podia arribar a ser-ho perquè era un esport massa complicat. La gran sorpresa és que internacionalment es va convertir en l’esport representatiu de la societat de la segona revolució industrial. Es va convertir en un esport de masses, amb una identificació egoística molt intensa en una època en què l’estat nació pesava molt i, per tant, les identitats eren molt intenses. La gent s’identifica amb un club i, així, el futbol s’acaba fent molt popular.

Hi hauria coses que li agradarien i d’altres que no. Per exemple, ell odiava haver de pagar els jugadors. Pensava que eren ells els que havien de ser socis del club i pagar. No hi hauria cap jugador del Barça que no fos soci. Sí que li agradaria que el club hagués arribat a una dimensió tan gran i també l’hauria fascinat l’estil de joc de l’època de Guardiola. Gamper va ser molt innovador en la manera de jugar i també en la d’entrenar, introduint els entrenaments amb pilota. Abans només s’exercitaven al gimnàs.

Sunyol i Gamper són les dues bèsties negres del franquisme. Prohibeixen parlar d’ells. A Sunyol el redescobreixen una sèrie d’historiadors del Barça que s’adonen de la seva importància. Una de les acusacions que es fa molt sovint per carregar-se Sunyol per part de l’extrema dreta és que quan va ser afusellat ja no era president del Barça, i no és així. Volia plegar, però encara ho era. Sunyol va ser prohibit i esborrat, i finalment va ser reivindicat, igual que Joan Gamper. El Camp Nou havia de dir-se Estadi Joan Gamper, però el franquisme ho va prohibir. Són els dos noms maleïts de la història del Barça.

És un personatge clau en la història del Barça, especialment en els anys de la Guerra Civil. Juntament amb Àngel Mur, quan comença la guerra, es van empescar la idea de col·lectivitzar el club per part dels treballadors per tal de salvar l’entitat. També va ser l’encarregat de preparar la gira per Mèxic i els Estats Units el 1937, que va ser decisiva per tornar a salvar el club. El Barça estava a punt de desaparèixer perquè tenia un deute molt gran. Amb els beneficis obtinguts van poder pagar-lo.

No especialment, perquè les circumstàncies que narro són molt diferents de les d’ara. El naixement del club és un moment molt eufòric i la guerra, un moment tràgic. Que el Barça se salvés va ser un petit miracle. Però, perfectament, podia no haver-se salvat, i no hauria canviat res: la gent hauria trobat una altra via per expressar els seus sentiments catalanistes.