Barça

JORDI PUNTÍ

Escriptor i autor de 'Tot Messi'

“Amb el 2-5 al Madrid, Flick va aconseguir tot el crèdit”

“El model s’ha de preservar i adaptar-lo als nous temps, sense perdre l’essència ni la identitat”

“La idea que Messi es quedés cobrant menys era romàntica, no versemblant. És un emblema del Barça massa potent per gastar-lo”

Tot Messi (2018, Empúries Nar­ra­tiva) és un retrat sen­ti­men­tal i lite­rari de l’astre argentí que ha estat traduït a onze llengües, des de la Xina a Polònia, d’Angla­terra a Síria o de Tur­quia a Albània. Par­lem amb l’autor, Jordi Puntí Gar­riga (Man­lleu, 2/7/1967), que va for­mar part del jurat que va esco­llir la millor lle­tra del nou cant ofi­cial del Barça amb motiu del 125è ani­ver­sari.

Tot­hom sap qui és Messi. No deu ser fàcil escriure un lli­bre sobre ell sense ser redun­dant. Què li havia d’expli­car al món que no se sabés ja de l’argentí?
Em va moti­var la idea d’expli­car la seva història a la meva manera. Hi ha històries que ja les sabem, però no tot­hom les explica igual. Volia, amb la meva mirada d’afi­ci­o­nat que alhora té una volun­tat literària de jugar amb les parau­les i d’escriure amb estil, expli­car la història de Messi. En el món de l’esport, hi ha pocs escrip­tors que ho enfo­quin amb aquesta pers­pec­tiva. Vaig voler allu­nyar-me de la crònica des­crip­tiva o històrica i atraure un lec­tor menys espe­ci­a­lit­zat i més interes­sat per la via de l’estil.
D’on li ve la fas­ci­nació per la figura de Messi?
Jo havia escrit sobre ell mol­tes vega­des en alguns mit­jans de comu­ni­cació, però amb l’arti­cle de diari em fal­tava aquesta trans­gressió d’estil i de poder-ho mirar amb distància. Volia dei­xar de banda l’actu­a­li­tat i fer un exer­cici de mirar enrere i cap al futur. He de dir que vaig tro­bant senyals -quan les vaig escriure, ima­ginàries- que em fan pen­sar que algu­nes de les idees que exposo eren encer­ta­des. El dia que vaig dir “Ho he d’escriure d’una altra manera, si no, tot això que porto dins ho perdré” va ser quan vaig veure una jugada con­creta de Messi en un par­tit con­tra l’Espa­nyol en què es va exhi­bir.
Quan va mar­xar del Barça, Messi es volia que­dar?
Sí. Els con­flic­tes són la com­bi­nació de mol­tes coses. En aquest cas, se’n bar­re­gen unes quan­tes. En aquell moment, Messi ja és una empresa. D’una banda, hi podia haver el seu ins­tint de gau­dir on havia estat feliç i, de l’altra, tota una cor­po­ració de negoci que empeny. Aquest con­trast és molt com­pli­cat. La idea que es quedés cobrant menys és molt romàntica, però no era ver­sem­blant. En el món del fut­bol glo­bal, el desen­llaç que es va donar era el més pre­vi­si­ble. Hi ha diver­ses ver­si­ons. Només d’aquí a uns anys, quan ell ho expli­qui, en trau­rem l’entre­llat.
Per tant, és una ferida que es pot tan­car?
Parlo des de l’admi­ració i el sen­ti­ment de pèrdua, perquè els culers hem pas­sat un dol llarg. Crec que s’ha de poder tan­car. És cert que no ho faci­lita el fet que Laporta sigui el pre­si­dent. Ara mateix no és via­ble que torni al club i no seria ni bo perquè ja hi ha una nova for­nada de joves talen­to­sos, però el dia que es retiri, mereix un home­natge més que digne. Messi és un emblema del Barça massa potent per gas­tar-lo. Ha de con­ti­nuar pre­sent en el dia a dia. El lli­gam que té amb l’enti­tat i la ciu­tat va més enllà d’un pre­si­dent. Si ara fas una enquesta als socis pre­gun­tant-los si vol­drien que el nou Camp Nou es digués estadi Leo Messi, sor­ti­ria una majo­ria que diria que sí. Ell és la figura blau­grana repre­sen­ta­tiva del segle XXI. Ara hem d’avançar, però no ho podem obli­dar, com tam­poc la influència i la filo­so­fia de Cruyff en el seu moment.
Com li va dei­xar el cos el seu comiat?
Va ser molt trist, dolorós i lamen­ta­ble. Es podia veure la sin­ce­ri­tat en les seves llàgri­mes. Allò està poc cal­cu­lat. Em va saber greu i hi vaig donar mol­tes vol­tes.
En la final de la super­copa d’Espa­nya, Lamine Yamal va fer un gol cal­cat al de fa uns anys de Messi al Ber­nabéu. És l’únic juga­dor que se li pot apro­par?
No, crec que amb això ens pre­ci­pi­tem. Ha fet coses extra­or­dinàries, però té 17 anys i la car­rera d’un fut­bo­lista és molt llarga. El nivell sos­tin­gut de Messi durant 20 anys és difícil­ment repe­ti­ble. Sense Cris­ti­ano Ronaldo, hau­ria con­ti­nuat sent el millor del món, però no hau­ria asso­lit aquell nivell de com­pe­ti­ti­vi­tat. Lamine Yamal no té ara mateix un refe­rent així. I crec que aques­tes com­pa­ra­ci­ons no li fan cap bé.
Quina experiència va tenir en for­mar part del jurat per esco­llir el cant ofi­cial del Barça?
Va ser interes­sant. Vam rebre més de 600 cançons. Vam fer una tria ini­cial d’unes 40 i, poste­ri­or­ment, vam triar les tres fina­lis­tes. La sen­sació és que hi havia molts ele­ments comuns. La idea del sen­ti­ment culer està molt arre­lada. Això ho per­ceps quan veus als joves del pri­mer equip cele­brant l’últim títol con­tra el Madrid. Gavi va pen­jar a les seves xar­xes soci­als una publi­cació amb la cançó de L’escut al pit. És un fet pas­si­o­nal molt lli­gat a una iden­ti­tat. No crec que passi enlloc més. Només l’Ath­le­tic Club s’hi pot acos­tar. I això es notava en les lle­tres, com també el canvi cap a la manera d’enten­dre el pri­mer equip femení. La idea d’aquesta passió mas­cu­lina vin­cu­lada al club ha que­dat com­ple­ta­ment enrere. El Barça és patri­moni de tot­hom.
El lema “Més que un club” va que­dar obso­let durant els anys amb Bar­to­meu de pre­si­dent?
Pot ser, tot i que penso que és ine­vi­ta­ble que el lema perdi força per la glo­ba­lit­zació del fut­bol. La crisi que hem patit té a veure amb això, amb el model de club que es vol man­te­nir i que cada vegada serà més difícil de fer-ho. En l’època de Bar­to­meu es van per­dre refe­rents impor­tants, com ho va ser el fet que la pedrera esde­vingués un model de negoci. Això va ser un error que s’ha cor­re­git. De totes mane­res, aquesta glo­ba­lit­zació arri­barà a un límit. Jugar la super­copa a l’Aràbia Sau­dita ja és l’extrem màxim, crec que no podem anar gaire més enllà. Fins i tot els juga­dors se’n quei­xen. Això tard o d’hora petarà. El model del club s’ha de pre­ser­var i adap­tar-lo als nous temps, sense per­dre l’essència ni la iden­ti­tat.
Hi va tro­bar a fal­tar alguna cosa a la gala del 125è ani­ver­sari?
Va ser una bar­reja estra­nya. Hi va haver moments bri­llants, però també hi vaig tro­bar a fal­tar referències al pas­sat. Parlo de refe­rents històrics del club. El gran moment de la nit va ser la inter­venció de Guar­di­ola amb la cançó Ani­ver­sari, de Manel.
Xavi deia que se sen­tia mal­trac­tat per la premsa i l’entorn. L’equip de Flick va tan­car la pri­mera volta amb menys punts (38) que el Barça del curs pas­sat (41). S’ha estat injust amb una lle­genda com ell?
El pro­blema de Xavi és que era un afi­ci­o­nat més. Sem­pre dema­nem que l’entre­na­dor cone­gui el club i que tin­gui l’ADN Barça. En el seu cas, això era exces­siu. Amb la pro­posta de joc de Flick, l’afició està, gene­ral­ment, més satis­feta. No volia veure la rea­li­tat, que era que l’equip no res­po­nia, i no ho va saber ges­ti­o­nar. Amb el temps, li valo­ra­rem que hagi con­fiat en els joves, com Cubarsí. És mèrit seu. Però for­mava part d’una època vin­cu­lada al dol per Messi, i això el va pena­lit­zar.
Par­lem de la dico­to­mia que hi ha al Barça entre el joc i els resul­tats. Creu que el culer és tan exi­gent amb l’estil, que a vega­des no es valo­ren prou els resul­tats?
Pot ser un defecte de la idi­o­sincràsia blau­grana, però no crec que sigui una idea fixa i ina­mo­vi­ble. La filo­so­fia de joc ha d’evo­lu­ci­o­nar. Avui, el Barça no juga com l’equip de Cruyff. Guar­di­ola ho va millo­rar i Flick, si li donen temps, pot donar-li la seva empremta a aquesta evo­lució. De la mateixa manera que en el seu moment ho va fer Rijka­ard. Hi ha uns refe­rents que no els hem d’obli­dar, però hi ha d’haver fle­xi­bi­li­tat. A vega­des, en les der­ro­tes, per­dem aquesta visió. I la temp­tació és can­viar-ho, però el resul­ta­disme tam­poc és la solució. A Van Gaal, tot i gua­nyar lli­gues, bona part de l’afició no se’l creia per la manera de jugar i la seva acti­tud des­a­fi­ant res­pecte a la tra­dició del club. Hem de ser fle­xi­bles i con­ser­var allò que ens ha fet feliços.
Com veu el pre­sent i el futur espor­tiu i ins­ti­tu­ci­o­nal del club?
Penso que el pre­sent ins­ti­tu­ci­o­nal va força lli­gat a l’espor­tiu. Laporta està fent apos­tes arris­ca­des, però no hi ha quei­xes perquè l’equip fun­ci­ona. Si no jugués bé, aca­ba­ria sal­tant. Diri­geix el club d’una manera molt per­so­na­lista i massa aga­fada als èxits espor­tius. Aquí hi ha un risc. Ara bé, ningú s’espe­rava aquesta manera de jugar. Pot­ser no gua­nya­rem la lliga, però, amb el 2-5 con­tra el Madrid, Flick va acon­se­guir tot el crèdit del món. Quan es va per­dre d’aque­lla manera con­tra l’Atlético, abans de Nadal, les sen­sa­ci­ons ja van ser posi­ti­ves. Pen­dents de la inau­gu­ració del nou estadi, a la gespa hi veig molt de futur.
Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)