Més que això, és que la res­pon­sa­bi­li­tat al Barça, al gabi­net de pre­sidència, no em deixa massa temps. Són mol­tes hores al dia. Algun dia hi tor­naré, perquè m’apas­si­ona escriure la història i en con­cret la del Barça.

Sí. Tam­poc vol­dria ara reve­lar els objec­tius, però sí. Quan escrius lli­bres, i he tin­gut la sort de fer-ho amb com­panys, vas pen­sant “això ens dona­ria per fer un altre lli­bre”. Els 125 anys de la història del Barça donen per fer mol­tes coses. I segu­ra­ment dels pri­mers anys, fins al 36 espe­ci­al­ment, encara hi ha temes per apro­fun­dir. I encara ens cal­dria la bio­gra­fia defi­ni­tiva i com­pleta del fun­da­dor, de Joan Gam­per.

El relat de la història del Barça és d’alguna manera un relat molt lli­gat a la història de Cata­lu­nya. La de Bar­ce­lona, la de l’esport, la del fut­bol, però va molt lli­gada a la història del país, no només per la qüestió pròpia­ment espor­tiva, per enten­dre’ns, sinó sobre­tot perquè és una radi­o­gra­fia per­fecta de l’evo­lució de la soci­e­tat, la política i del país, en defi­ni­tiva.

Ho visc amb molt d’orgull. El Barça és el club de la meva vida. Suposo que de petit tots somiem a jugar amb el Barça. Però ja veus, de petit, que hi ha coses que no podràs fer. I un dels som­nis era poder aju­dar, col·labo­rar, al club. I si a més a més coin­ci­deix amb una efemèride tan impor­tant i simbòlica com el 125è ani­ver­sari, i s’apro­fita per fer un repàs de la història del club, per expli­car qui som, d’on venim i cap on anem, és emo­ci­o­nant. És un orgull i una res­pon­sa­bi­li­tat enorme.

En tots moments veus que la com­ple­xi­tat de la gestió del club és alta, que neces­sita grans dosis d’esforç i coratge. Jo vaig entrar el 2021, de la mà de Joan Laporta, en un moment com­pli­cat per al club, des del punt de vista econòmic, ins­ti­tu­ci­o­nal i espor­tiu, i en un con­text de trans­for­mació de la indústria de l’esport, del fut­bol. Amb nous rivals que no tenien la potència d’ara, deri­vada de clubs estat, de pri­va­tit­za­ci­ons...I t’ado­nes que un dels rep­tes impor­tants és que el Barça con­tinuï estant, com estem, a dalt de tot, sense per­dre la iden­ti­tat ni les seves essències fun­da­ci­o­nals, ni el seu model de pro­pi­e­tat, que és el que tre­ba­llem dia a dia. Ho ha expli­cat molt el pre­si­dent. No és incom­pa­ti­ble poder aspi­rar a tot man­te­nint les essències del Barça, que és el que som. Un club de socis, de sòcies, lluny de pri­va­tit­zació, de mans ali­e­nes, i a més a més, estre­ta­ment i simbòlica­ment lli­gats al país.

Algu­nes per­so­nes vati­ci­na­ven que, segu­ra­ment després de la mort de Franco, el més que un club, tot el que sig­ni­fica, es podia arri­bar a per­dre, perquè sobre­tot durant els anys de falta de democràcia, el Barça ocupa aquest paper de repre­sen­tant de la cata­la­ni­tat, i que després amb democràcia això que­da­ria més difús. Jo penso que no és així. Que Cata­lu­nya és un país que no és un estat, i per tant, d’alguna manera el Barça repre­senta un ter­ri­tori on evi­dent­ment tot­hom té la lli­ber­tat de pen­sa­ment, política i iden­titària, només fal­ta­ria, però que repre­senta un país que no és un estat. I això fa que el Barça con­tinuï tenint aquest pes, a dins i de por­tes enfora, de repre­sen­tació d’un país. El Barça no ha de subs­ti­tuir ni la Gene­ra­li­tat, ni les ins­ti­tu­ci­ons polítiques del país, però sí que té una res­pon­sa­bi­li­tat, com a ambai­xa­dor al món, que ajuda molt a enten­dre la cata­la­ni­tat. Jo ho diria d’una altra manera, no hi ha cap altra enti­tat pública ni pri­vada del país que pugui expli­car tan bé què és i on és Cata­lu­nya, i què sig­ni­fica Cata­lu­nya, que el Barça.

Jo penso que el Barça, més enllà del més que un club i del seu arre­la­ment amb el país, ja té uns trets iden­ti­fi­ca­tius molt clars, i un és el seu estil de joc, que s’ha man­tin­gut, no diria que inal­te­ra­ble els 125 anys, però sí que hi ha hagut aquesta volun­tat. M’ima­gino que té a veure també amb la posició on estem, al món medi­ter­rani, al sud d’Europa, tenim una manera d’enten­dre el fut­bol i que en alguns moments ha estat més evi­dent que en d’altres. Aquest joc com­bi­na­tiu, col·lec­tiu, aquest fut­bol assem­ble­ari, per dir-ho d’alguna manera, on els lide­rat­ges són com­par­tits, on hi ha un gust per veure jugar l’equip, tant sigui el mas­culí com el femení, i que això s’aprèn de les bases, des de la Masia. I penso que això és un orgull. Com més iden­ti­fi­cats amb aquest sis­tema de joc com­bi­na­tiu, millor ens hem expli­cat espor­ti­va­ment i segu­ra­ment més ràpid han arri­bat els èxits espor­tius.

Estem molt con­tents, i ja no parlo com a per­sona impli­cada en el dia a dia del club sinó com a soci, que la Masia torna a ser l’eix prin­ci­pal del pro­jecte espor­tiu del club. Això és un orgull. Jugant un par­tit de Cham­pi­ons amb vuit o nou juga­dors fets a casa, o que han tin­gut un impacte en cate­go­ries infe­ri­ors. Aque­lla for­nada de fut­bo­lis­tes, de Messi, Xavi i Ini­esta amb la Pilota d’Or, ara ho recu­pe­rem amb l’eclosió de juga­dors del plan­ter, cas de Lamine Yamal, Casadó, Gavi, Balde, Fermín, Cubarsí... i també amb les fut­bo­lis­tes. Aitana, Alèxia, Messi...que ja han rebut la Pilota d’Or és una història d’èxit. L’aposta per la Masia no és una qüestió que s’ha de fer només perquè agrada el fut­bol base, sinó que real­ment, la història ens demos­tra que quan hi ha hagut una aposta clara pel fut­bol base, per la Masia, més enllà d’una qüestió que ajuda el club des del punt de vista de sos­te­ni­bi­li­tat econòmica, és orgull pels culers i acos­tuma a ser la via més ràpida per arri­bar a l’èxit.

Sí. Ens fa molta il·lusió, jo penso que serà un motiu d’ale­gria del bar­ce­lo­nisme de tor­nar a casa. Se n’ha par­lat molt, de si les obres que s’havien d’haver fet fa 5, 10 o 15 anys. Ha arri­bat ara, en un moment que el club estava en una situ­ació econòmica molt com­pli­cada, però que a la vegada vèiem la neces­si­tat de fer un pas enda­vant.

És que la situ­ació era molt com­pli­cada. Molt. I Déu-n’hi-do, ja sé que el Barça és un gene­ra­dor de notícies d’impac­tes ja no a diari, sinó hora a hora. Fa la sen­sació que tot ple­gat ha anat lent, i jo penso que ha anat més ràpid del que ens ima­ginàvem. En qua­tre anys s’ha fet molta feina. No em cor­res­pon par­lar de temes econòmics, però la pers­pec­tiva dels pro­pers anys, espe­ci­al­ment amb la tor­nada del Spo­tify Camp Nou, més aquesta gestió espor­tiva, que es basa en el talent de la Masia, penso que donarà per fi l’esta­bi­li­tat econòmica, que sem­pre ajuda i molt a tenir esta­bi­li­tat ins­ti­tu­ci­o­nal i que acom­pa­nya també els èxits espor­tius.

Em va sor­pren­dre que diver­sos grups apa­re­gues­sin gai­rebé al mateix temps quan hi va haver el tema de les ins­crip­ci­ons d’Olmo i Pau Víctor i a més vinguéssim d’alguna enso­pe­gada espor­tiva a la Lliga, però cada soci té dret a expres­sar el que pensa, només fal­ta­ria. Dit això, les elec­ci­ons seran a l’estiu del 2026. I jo penso que ara és el moment que hi hagi la màxima uni­tat del bar­ce­lo­nisme. I si el 2026, diver­sos grups o socis tenen plan­te­ja­ments alter­na­tius a l’actual, que ho mani­fes­tin. Jo sí que he tro­bat a fal­tar, si no un punt d’agraïment, sí de com­prensió amb el pre­si­dent i la junta direc­tiva. D’on estàvem, on estem i el que s’ha fet. I tor­nant al prin­cipi de la pre­gunta, i conei­xent la història del club, nor­mal­ment aquest tipus de movi­ments solen aparèixer quan les pers­pec­ti­ves de futur són bones. Quan hi ha més pro­ble­mes i com­pli­ca­ci­ons, tro­bes a fal­tar més gent. Però no seré jo qui em posi a cri­ti­car ara aquí les acci­ons de diver­sos socis.

El pre­si­dent cerca sem­pre la màxima uni­tat del bar­ce­lo­nisme i penso que les coses estan acom­pa­nyant. La dis­crepància en un club com el Barça és ben­vin­guda, però el pre­si­dent té molta força. Venim d’on venim, la situ­ació era molt com­pli­cada, i tot i els pals a les rodes, alguns de dins i molts de fora, ha cos­tat molt arri­bar aquí. Hi ha molta feina, i tot té els seus fruits. El pre­si­dent Laporta es va pre­sen­tar a les elec­ci­ons amb l’objec­tiu de retor­nar l’ale­gria al bar­ce­lo­nisme, i crec que en això estem.

No tinc la per­cepció d’empresa fami­liar en el sen­tit que alguns li han vol­gut donar. Estant en con­tacte amb diver­sos depar­ta­ments del club, puc dir que la com­petència pro­fes­si­o­nal és molt alta i el com­promís amb el club, també. Comen­ta­ris amb un to des­pec­tiu, a mi em dolen, perquè hi ha molta gent que està fent una feina excep­ci­o­nal. Pot­ser hauríem de fer un pro­grama d’una set­mana amb càmeres a dins del club, per veure com es tre­ba­lla i la pro­fes­si­o­na­li­tat del club, que és molt alta, començant pel pre­si­dent.