Sí, també la vaig portar jo. I vaig ser gerent del Barça del 1975 al 1978.

Al Barça, amb en Montal, també hi va intervenir en Jordi Pujol, i això a vegades no es diu. Qui va acabar de convèncer en Montal va ser en Jordi Pujol. En Pujol tenia tot el país al cap, tot. I dins del programa hi havia aconseguir la presidència del Barça. Va ser un exitàs, també. L’Adolfo Suárez es va reunir a Palamós amb en Montal per pactar que fos candidat. Recordo també una anècdota que és trista. En Suárez va treure de la llista els que eren molt catalanistes, i a en Raimon Carrasco l’hi va deixar. En Carrasco em va dir: “A mi no m’han tret perquè tenen el remordiment d’haver afusellat el meu pare.” És molt dur això.

Home! Tot el programa era consensuat, i a vegades eren idees del mateix Pujol. Va ser un èxit perquè es van fer les primeres retransmissions del Barça en català, amb en Joaquim Maria Puyal i en Jordi Mir, que era un patriota de nassos.

Sí, jo el renovo.

A Sotil el fitxem en la meva època. Eren dues bellíssimes persones. M’estimaven molt a mi, perquè llavors el Barça era més club. Jo cada dia de partit anava a dinar amb els jugadors.

Sí, pobres de nosaltres si arriba a guanyar Pere Baret. Recordo que jo estava al Palau de Congressos, assegut darrere la dona i els fills del Pere Baret. Al principi guanyava el Pere Baret, però nosaltres teníem unes fitxes i va sortir exactament el que havíem previst a les fitxes.

Sí, perquè el Barça feia un paper de suplència durant la dictadura. S’havia xiulat contra l’himne espanyol al camp. Amb en Jacint Borràs vam fotre 2.000 senyeres al camp per primer cop. Anys després la junta del meu fill va posar les quatre barres a la samarreta i mira com va acabar. Ens reuníem a casa del Montal amb l’Ibáñez Escofet i l’Antoni Ros-Marbà i vam adjudicar la cançó amb lletra del Josep Maria Espinàs i Jaume Picas, composta per Manuel Valls [oncle de l’ex primer ministre francès]. En Ros-Marbà està trist perquè no surt en aquesta història tot i que ell va fer l’harmonització.

Això es va fer en l’època d’en Sandro. Li van donar tots els drets al Josep Maria Espinàs, per cuidar la seva filla. Jo no li podia pagar diners del Barça, però vaig pensar que potser a l’SGAE [Societat General d’Autors i Editors] hi havia diners, i efectivament ho vam demanar i hi havia un pastón. Li vam donar els diners de l’himne per cuidar la filla. En Josep Maria Farré va ser qui va dir: “Ja tinc l’home que pot ser president del Barça, es diu Agustí Montal.” I qui va anar a parlar-hi directament va ser en Jordi Pujol. Això no surt als llibres. I recordo que en Farré va dir una cosa: “I a casa seva parlen en català!” I tots vam aplaudir. Imagina’t.

Amb el seu sogre, en Cor Coster, quan jo havia de negociar amb ell la renovació del Cruyff, canviava els cendrers de vidre per uns de plàstic a la taula perquè me’ls fotia pel cap. Tenia un caràcter molt fort. Era tot un personatge. Amb aquest tio ens acabàvem posant d’acord i cobrava el 3% de la fitxa del Cruyff. La premsa deia que venia a negociar en Cor Coster, però ja estava firmat el contracte. Ell havia de fotre el teatre que allà discutíem. Es fotia nerviós i s’emprenyava. Era horrorós.

Sí, perquè el cap de Policia era l’Apestegui, un tio d’una certa cultura. Així com els governadors civil i militar tenien una mala llet impressionant, l’Apestegui era un home que hi podies parlar. El seu secretari era l’Ayora, i amb aquest ens hi atrevíem. Fotíem pancartes al camp de “Llibertat, amnistia i Estatut d’Autonomia”. El policia sortia disparat de la llotja. Els dissabtes al matí anàvem al taller a pintar les pancartes. I quan es desplegaven, li dèiem al policia: “¿Dónde vas?” I deia: “Voy a retirar las pancartas. Son subversivas.” Jo era bon delineant, i en Sandro les pintava.

Sí, perquè era sempre allà. La gent de l’empresa també col·laborava voluntàriament. T'explicaré l’anècdota del bust d’en Franco.Ah, sí.Jo vaig fitxar en Joan Granados de secretari general del Barça. A la sala de juntes hi havia un bust gran, col·locat a una certa altura, d’en Franco. El dia que mor en Franco hi havia junta. L’Antoni Portabella, de Danone, no es va trobar bé i algú el va haver d’acompanyar a casa. En canvi, el seu germà Pere devia obrir una ampolla de cava. La qüestió és que quan es va morir el dictador la gent venia a trencar fotos de l’alegria que hi havia. Nosaltres vam treure les plaques, que algú va robar, i en Joan Granados puja a una escala, agafa el bust i em diu: “Jaume, entoma’l”, i me’l llença. Jo em pensava que era de bronze, però era de guix, i com que no el vaig agafar va caure a terra i es va fer miques. Això surt en algun llibre.

Home, el Barça va fer molt bona feina. Inclús el Sandro, si no hagués estat president del Barça, no l’haurien fotut a la presó. No ens enganyem. Segur. El Barça s’utilitzava. No només nosaltres, ja en temps de la dictadura de Primo de Rivera. Ens van tancar el camp sis mesos.

Jo anava a Via Laietana a declarar si havíem fet una cosa o l’altra. Amb en Joan Granados ja ho teníem pactat, i li agradava ser el culpable. [Riu] Un dia l’Apestegui em va dir: “Mira, Rosell, yo también soy catalanista.” Tenia una senyera al pot de llapis de la taula. “Pero este Joan me está tocando los cojones, hostia, ponle remedio.”

Sí, al Vilaseca el vaig proposar jo. En Jordi Pujol ho va entendre ràpid. És un tio internacionalment reconegut perquè era de la UEFA. Quan truca a en [Joan Antoni] Samaranch, s’hi posa. Inclús en Samaranch li va demanar al Vilaseca que li enviés un segon, que és en Pere Miró. Jo li vaig dir al Vilaseca: “En Samaranch ens dona pel sac i envies el millor tio que tenim [Pere Miró]. Home, no fotis tampoc!” En Vilaseca li va dir a en Pujol que acceptava el càrrec de secretari general amb una condició: “Que vingui en Jaume el primer any a posar-ho en marxa.” Vam fer una feina boníssima que si algun dia se’n fa la història ja s’explicarà.

Sí. Hi vaig anar per un any i n’hi vaig estar dos. Alfons Quintà va venir a explicar-nos com serien els esports a TV3. I jo li vaig dir al Vilaseca: “Mira, m’he hagut de mossegar la llengua en aquesta reunió. Et vull demanar un favor. La pròxima vegada que torni l’Alfons Quintà no em convoquis a mi.”Vaig estar a punt de saltar unes quantes vegades.

Sempre he sigut un tio d’equip. Sempre he tingut mà esquerra. I a les empreses sempre he tingut èxit gràcies a fer bons equips de gent.

Tenia un soci a l’empresa que pensava com jo. Encara ens veiem sovint. Era en Carles Sumarroca. Tot el que era de país es veia bé des de l’empresa. Inclús hi havia gent de l’empresa que per penjar pancartes ens ajudava i ho fèiem amb els nostres camions. Les campanyes les fèiem així, amb cartells per tota la ciutat.

Per a la família va ser un cop duríssim. L’Estat, la Justícia, ens proposava un pacte. Jo, i me’n dono vergonya, l’hauria acceptat. Però en Sandro va dir que no. Si haguéssim pactat hauria sortit al cap d’un any, però en Sandro volia que es reconegués la innocència.

Home, van ser complicats. Tot i que en Sandro s’adapta a totes les circumstàncies. Practicava esport, va escriure...

Sí. Se’ls va ficar a la butxaca.

Sí, però és el més fort que m’ha passat a la vida. La meva dona ho va passar pitjor. Per mi era normal que tard o d’hora passés aquesta injustícia. Li va passar a Jordi Pujol i em podia haver passat a mi.

Sí. I a part d’això, costava una fortuna, perquè teníem catorze advocats.

No. Si en Sandro hagués fet l’1% del que l’acusaven en algun dels sis casos, encara seria a la presó. Ho diem amb tot l’orgull. Jo no tinc cap denúncia particular. A ell l’acusava l’Estat d’ofici. I després l’Estat l’absol. Imagina’t si n’ha de ser, d’innocent. A mi encara ara, quan en Sandro parla de la jutgessa [Carmen Lamela], em fa patir una mica.

Mai saps com poden reaccionar.

Sí.

Sí. Era una mica el líder dels presos. Feia de Sandro.

No. Però, per començar, jo crec que Jan Laporta serà l’últim president del Barça.

Anem a una societat anònima, sí. Jo em reunia amb en [Josep Lluís] Núñez, en [Nicolau] Casaus i [Ferran] l’Ariño i els deia: “Qualsevol cosa que vulgueu en què estigueu els tres d’acord, perquè segur que un de vosaltres tres serà el president, jo us la dono. Però heu d’estar-hi els tres d’acord, eh?” Ara què passa? Que no es presentarà ningú perquè està tot hipotecat.

Tots. Soc un viciós.

Sí, tenim molt bon equip. Els nanos aquests han sortit bé.

És el Barça Atlètic del Barto [Josep Maria Bartomeu]. [Riu]. Menys en Lamine Yamal, que el va fitxar el meu fill de president.

Sí, el primer contracte del Lamine el firma en Sandro.

Perquè aquests nanos tenen un any més d’experiència. Canvia moltíssim tenir 17, 18 o 19 anys que tenir-ne 20.

Sí, però els va fer debutar ell.

I tant que sí. Jo al Xavi no l’hauria tret. No és millor aquest [Hansi Flick] que en Xavi. Els jugadors tenen un any més, i tenen en Raphinha, que ha explotat i és un miracle. I en Pedri, que amb en Xavi estava lesionat i ara ha crescut.

Sí, m’ho he passat bé, sí.