Berlín sempre al cor

Luis Enri­que Martínez que­darà per sem­pre més lli­gat a la història del PSG per haver estat l’entre­na­dor que va rega­lar la pri­mera Cham­pi­ons al club pari­senc. El seu recent botí a Múnic el situa com el tècnic de moda del fut­bol euro­peu. El 31 de maig del 2025 figura ja escrit amb lle­tres d’or en el seu lli­bre de grans èxits, al cos­tat d’una altra gran data per al record com és la del 6 de juny del 2015. No és una data qual­se­vol per al bar­ce­lo­nisme ni per a Luis Enri­que. El 20 de maig va fer trenta-tres anys de Wem­bley 92. La pri­mera. I avui és el desè ani­ver­sari de la Cham­pi­ons de Berlín. L’última. Tan pre­sent i tan llunyà. Aquell dia el Barça tocava per última vegada el cel d’Europa. Aquell 1-3 con­tra aquell Juven­tus de Buf­fon, Pirlo, Pogba, Bonucci i Tévez és l’última gran ale­gria euro­pea del bar­ce­lo­nisme. Del golàs de falta de Ronald Koe­man a Pagliuca per tom­bar la Samp­do­ria, als gols de Raki­tic, Luis Suárez i Ney­mar en la nit màgica con­tra la Juve. Del dream team, al Barça de Luis Enri­que. Era el Barça de la MLS. Aque­lla Cham­pi­ons va ser el final somiat per a Xavi Hernández després de tota una vida en el Barça. Xavi no va ser titu­lar però va rebre l’ore­lluda de les mans de Mic­hel Pla­tini i va ser ell qui la va aixe­car cap al cel de Berlín. La seva quarta Cham­pi­ons i el seu vint-i-cinquè títol com a blau­grana. El millor adeu pos­si­ble a una lle­genda.

Berlín 2015 forma part de la història dau­rada del bar­ce­lo­nisme, però des d’ales­ho­res el club ha estat incapaç de tor­nar a aixe­car una altra Cham­pi­ons. S’hi ha acos­tat i ha fet mèrits en aquest pri­mer any amb Hansi Flick a la ban­queta. Un maleït minut el va sepa­rar de la final de Múnic. El Barça ha tor­nat a mos­trar múscul a Europa i ha estat un dels equips que més han lluït amb la seva idea fut­bolística però no ha pogut superar el mur de les semi­fi­nals.

Des de l’èxit de Berlín el Barça ha tas­tat l’amar­gor de Torí, Roma, Anfi­eld i Lis­boa. Eli­mi­na­ci­ons, totes, molt sona­des. El Barça de Val­verde que­darà per sem­pre vin­cu­lat als dra­mes de Liver­pool (2019) i Roma (2018). Els noms d’Origi i Wij­nal­dum s’han con­ver­tit en tabú. També el d’Ale­xan­der-Arnold. Ningú ha obli­dat encara aquell córner de la ver­go­nya que va ori­gi­nar el quart gol del Liver­pool. L’any abans, la Roma ja havia mar­cat el camí als britànics amb aquell gol de Mano­las. El Liver­pool va ser capaç de remun­tar un 3-0 i la Roma, un 4-1. Les dues grans taques del Barça de Val­verde. També el Barça de Luis Enri­que va nau­fra­gar en la seva última tem­po­rada euro­pea. El 2017, dos gols de Dybala i un altre de Chi­e­llini a Torí dei­xa­ven el Barça fora de la Cham­pi­ons en els quarts de final. Els blau­grana no pas­sa­rien del 0-0 en la tor­nada. La gesta èpica del 6-1 con­tra el PSG en l’eli­mi­natòria dels vui­tens, en una de les nits més boges de la història del Camp Nou, que­da­ria sepul­tada per una altra nit negra a Itàlia.