Esperàvem l'Hèrcules de tota la vida i del túnel dels vestidors del Camp Nou en va sortir l'abeja Maya, o una mosca collonera o una mala bestiola que va deixar amb un pam de nas la parròquia culer. El Barça i l'Hèrcules s'havien enfrontat tota la vida amb els seus colors habituals i ahir l'equip alacantí va sortir amb un horrible uniforme negre i groc. Va ser un mal presagi, com si no n'hi hagués prou amb la doble derrota que el Barça va encaixar en l'última temporada del club alacantí a primera divisió. Aquella temporada 1996/97 l'Hèrcules va guanyar el Barça al Camp Nou (2-3) i al Rico Pérez (2-1) i se'n va anar cap a segona fins que n'ha tornat tretze anys després i, com si la vida no hagués canviat gens (només per l'uniforme de camuflatge, si de cas), torna de segona, ve al Camp Nou, es planta sòlidament al camp i se'n va amb una victòria que fa més sensació de fet consumat que de sorpresa majúscula. Però és una sorpresa majúscula, que no és incompatible amb el fet de destacar els mèrits de l'Hèrcules. Partits com el d'ahir són un mal tràngol per als culers, que se les prometien, amb raó, molt felices. Però també són l'escenificació de la grandesa i el misteri que fan que el futbol sigui el més especial dels esports. Els imprevistos no només poden passar, sinó que quan passen ningú se'ls vol perdre.

L'equip d'Esteban Vigo va fer molt bé el partit que volia fer. Tampoc no és que sortís a competir amb el Barça per la pilota, sinó que va partir de la negació del joc blaugrana i va minimitzar el risc d'anar-se'n a l'atac condicionant-lo a alguna debilitat o concessió dels locals. Des d'aquest punt de vista sí que el partit de l'Hèrcules va ser impecable. Com ho havia estat el plantejament del seu entrenador. I els jugadors van executar el que Esteban els havia dibuixat a la pissarra amb una solvència inusual per a un equip que acaba de tornar de segona divisió. També és veritat que aquesta mena d'equips vénen al Camp Nou amb menys pes de la responsabilitat i, per tant, amb la naturalitat com a aliat. I déu n'hi do la plantilla que té l'Hèrcules. Han fitxat bé, i sembla que Esteban sap què vol i com transmetre'ls-ho. És normal que els defenses i els mitjos executin amb gust una tàctica com la que va preparar ahir el tècnic. Però si a sobre tens dues puntes tan il·lustres com Trezeguet i Valdez i que treballen tant sense que els caigui cap anell, la feina que queda per als altres nou és molt més portable. Trezeguet sap què és ser davanter a Itàlia i ho ha estat durant més d'una dècada fent una mitjana de gols difícilment igualable. I el paraguaià Valdez està fet d'una pasta especial: treballador, humil, generós en l'esforç i en la concepció del futbol i, a sobre, golejador. Una joia. No, dues, tot i que el francès va fallar un gol incomprensible. Solidàriament, l'Hèrcules va executar el pla perfecte per deixar el Barça sense resposta. Es tractava de no cedir els espais, no obrir els forats que el Barça sap crear de mil i una maneres. Al final, es tracta d'una elecció. I Esteban va triar la bona. Va preferir no enviar gaires ajudes a les bandes i mantenir sempre atapeït el front central de l'atac blaugrana. Se sap que el Barça juga obert a les bandes més per poder obrir espais al mig que per fer centrades des de la banda a l'olla de l'àrea. L'Hèrcules va concedir moltes centrades, sobretot d'Adriano, però no es va desabrigar mai al mig. Va fer l'aposta correcta. Si més no, la que ahir li podia sortir bé.

L'error del Barça segurament va ser que va fer el que volia l'Hèrcules: centrar molt i renunciar massa a les passades interiors. Els tres davanters, i també quan va entrar Pedro, es van intercanviar molt les posicions, però la batalla posicional la tenia guanyada l'Hèrcules. El Barça va jugar sempre obert, però va tenir els ulls tancats per fer el que fa més mal als rivals. Va ser ortodox en la concepció, però segurament li va faltar heterodòxia per almenys sembrar el dubte en les línies rivals. El que converteix el Barça en un equip letal no és tant l'habilitat de crear una jugada definitiva en qualsevol moment, sinó la capacitat per crear un clima de perill que anuncia esdeveniments inequívocs, el tràiler del gol que arribarà i que tant el públic com els jugadors rivals veuen a venir irremissiblement. Hi ha haver uns minuts a mitjan primera part que semblava que es creava aquest clima. Va ser passatger. I llavors els de Guardiola ja van perdre definitivament la frescor, la inspiració, la velocitat, la intensitat necessàries per canviar el destí d'un partit que va acabar sent una d'aquelles picades d'ullet malicioses que només passen en el futbol.

Un moment de glòria per a un equip heroic inesperat que va tocar la tecla bona. Un dia de debilitat per un equip que semblava sobrehumà. Res que no s'hagi explicat amb perfecta exactitud mil i una vegades: el futbol és així.