Li van sobrar dos minuts, al partit, perquè fos perfecte. I és que la lesió de Messi –brutal entrada d'Ujfalusi– va embrutar un matx en què el Barça va fer mèrits per acabar amb la malastrugança al Calderón. I això que els de Pep Guardiola van fer molt bé la feina, marcada, però, per la lesió del geni.

La d'ahir va ser una grandíssima victòria per als interessos d'un Barça que torna a deixar clar qui continua marcant la pauta. Pel rival (fins ahir líder de la lliga), pel camp (inexpugnable en les últimes tres temporades), per la importància (no és qüestió que el Madrid es distanciï tan aviat), per Guardiola (per fi es treu la pedra de la sabata en un camp ple de malastrugança) i pel joc (monòleg blaugrana durant molts minuts). I també per Forlán (deu gols en deu partits contra el Barça), pel Kun (ahir, minvat físicament, només va ser la K) i per Quique Sánchez Flores (ha posat ordre a un equip que ha afegit criteri a l'ímpetu). En un duel que tenia molts condicionants en contra, els blaugrana van sortir reforçats per tres punts molt dolços. I és que després de tres anys sortint del Calderón amb la cua entre les cames, els blaugrana van exhibir un grapat de bones sensacions que li atorguen un plus més (i en això el conjunt de Guardiola ha donat mostres reiterades) de credibilitat.

Tot i que el tècnic s'havia esforçat els últims dies a deixar clar que no hi havia titulars ni suplents, ahir va tornar a evidenciar que una cosa és la teoria i una altra, la pràctica. I és que respecte a l'onze que dimarts va delectar en la Champions, només va moure una fitxa. Maxwell va cobrir la banda esquerra en substitució d'un Abidal que va marxar a Martinica per motius personals. Els blaugrana –ahir de verd, per cert– van alinear l'onze de gala en una tarda que a Madrid (ple històric al Calderón) entreveien molt feliç i que va començar amb una intensitat revolucionada. L'Atlético, amb dues línies avançades i ben plantat, aviat va deixar clares les seves intencions. Jugava d'esquena al rival i a la pilota, conscient que el seu contraatac encara el faria més letal. I el Barça no va tenir més remei que arriscar. Un risc que l'obligava a ser més precís que mai perquè qualsevol pèrdua es convertia en petroli per als colchoneros. Amb un monòleg blaugrana i un rival traïdor transcorria el partit. En el minut 11, es tranquil·litzaven les coses després d'una assistència d'or de Messi (brutal el seu inici de partit) que deixava Villa sol davant De Gea. L'asturià va voler col·locar tant la pilota que aquesta es va estavellar al pal. Semblava un mal presagi (ahir s'havia de ser precís), però la mateixa jugada va acabar amb premi. Pedro va agafar el rebuig fora de l'àrea i li va tornar a Messi, que va superar la sortida del porter de l'Atlético amb un toc tan subtil com difícil de fer.

El gol, just per l'ambició blaugrana, feia justícia. El camí semblava que s'aplanava per al Barça. Però els de Guardiola només van trigar 14 minuts a complicar-se la vida. Tot es va originar en una distracció d'un Alves que es passa la vida fent d'extrem dret. El brasiler va deixar un perillós passadís a Simão. L'ensurt el va salvar, en un primer moment, enviant la pilota a córner. En el llançament del córner, però, el portuguès, Raúl García es va aprofitar del metre que li va deixar Piqué i de la sortida dolenta de Valdés per empatar de cap. Una jugada que evidenciava que les accions a pilota aturada són la gran assignatura pendent d'aquest equip. El partit entrava un altre cop en la bogeria que tant agrada a l'Atlético i que tan malament va al Barça. Tot i això, el que ningú podrà posar en dubte és la capacitat de reacció d'aquest equip. Abans del descans, els blaugrana tornaven a enviar la pilota al fons de la xarxa. Va ser en el minut 32, un altre cop en una aparició estel·lar de Messi. L'argentí va recórrer tot el camp amb un eslàlom gegant que va acabar en córner per la reacció de Godín. El mateix Messi el va servir. Piqué va controlar la pilota amb el peu, la va baixar i amb un rematada creuada digna d'un 9 la va fer entrar a la porteria atlètica.

En el segon temps, el Barça va haver de fer un sobreesforç humà per mantenir l'avantatge. L'Atlético va embrutar el partit. Al camp, protestant-t'ho tot, i a la graderia, pressionant fins a extrems surrealistes. Els guants de De Gea –en el minut 49 en una rematada impossible de Xavi i un després en altre xut llunyà de Pedro– van evitar que el Barça matés el partit. Els de Guardiola es van esforçar en defensa i van tenir paciència, però van recular en excés. Van aguantar el xàfec tot esperant que aparegués el geni. Després de tres intents d'un Villa que no va defallir mai (en el minut 72 la va enviar alta i en el 74 i el 76 De Gea li va amargar el vespre), l'últim quart d'hora va ser d'una taquicàrdia difícil de pair, amb el Barça tancat a la seva àrea i amb uns locals que mai van perdre la fe en ells mateixos. El partit tornava a estar on més convenia a l'Atlético. Amb una mica de sort i sense De Gea (Messi va tenir l'última ocasió) el tercer hauria arribat, però també hauria pogut arribar l'empat. Ofuscats a defensar l'avantatge, els blaugrana es van complicar la vida, però, com a mínim, van tenir ofici per aguantar l'avantatge i l'empenta d'un Atlético que va tornar a la Terra. Abans, però, Ujfalusi va fer el més lleig que es pot fer en un partit de futbol. L'àrbitre xiulava el final, però la imatge era la de Leo Messi abandonant el camp en llitera i sent esbroncat per una graderia molt poc seriosa. Els punts volen cap a Barcelona, però la lesió de l'argentí els deixa amb el cor compungit.