Dimecres ens va deixar Eduardo Manchón i Molina. La majoria dels joves no deuen saber qui era, però potser recordaran aquest cognom per una de les cançons del Serrat. No parlaré aquí del seu magnífic palmarès en una de les etapes més glorioses de la història del Barça, la de les cinc copes, ja que a través de qualsevol web d'internet, hi podeu accedir. Només li vull retre homenatge, en representació dels meus companys, per la privilegiada oportunitat que vam tenir molts anys d'«entrenar-nos» amb ell els dimarts i divendres, amb els veterans del Barça. No us podeu imaginar el que era compartir partidets i tertúlies quan sovint dinàvem plegats tota la colla. Era un autèntic senyor, que amb la seva senzillesa i humilitat despertava una pregona admiració. Tothom l'estimava, des dels cracks fins als directius i els del carretó del peix, com en l'argot futbolístic es coneixen els jugadors que no han estat figures del futbol. Era fill de Can Tunis i un home planer i senzill, que vivia amb una gran passió el futbol i que el va practicar fins fa ben poc. Aquest també és un homenatge a tantes i tantes persones que des de l'anonimat ens han mostrat un camí a seguir amb la seva discreció, saviesa i bonhomia. Diuen que la vida està per transcendir-la, és a dir, per esbrinar allò que hi ha amagat. Estic segur que ell, potser sense adonar-se'n, ho ha fet. «Serem allò que vulguem ser», diu el poeta. Nosaltres, els que hem gaudit de la teva companyia, hem copsat el que vas ser i ens has deixat un llegat farcit de senzillesa, cordialitat i amor. Trobarem a faltar el teu somriure, però ens queda la força del teu record.