El Barça té un problema de dimensions. Un de general, que és la desequilibradíssima relació entre creació de joc i gols marcats. Un altre que també sembla una norma és que la més mínima concessió als rivals es transforma automàticament en un gol encaixat. També costa trobar un terme mig entre l'equip abassegador del començament del partit d'ahir i la desbandada impotent del final. A la graderia, aquestes sensacions també tenen la seva translació: l'afició passa de fer comptes de golejada a veure un gol en contra en cada pilotada llarga del rival cap a l'àrea de Valdés o en cada córner. I ni anima l'equip quan més li convé ni l'ajuda amb els murmuris quan està més delicat. I tots aquests desequilibris en generen de nous, encara que tinguin una dimensió més psicològica que real, com ara que hi ha diferència entre els jugadors que en diríem titulars i els que en diríem suplents.

Però el desequilibri més inquietant és que els mateixos jugadors són capaços de fer partits prodigiosos uns dies i estovar-se en tots els aspectes en altres ocasions. Seria injust i oportunista treure la conclusió fàcil que l'equip i Guardiola menystenen els rivals diguem-ne fàcils. Té raó Guardiola, a més, que no s'han de treure conclusions a partir només dels resultats; seria una altra injustícia per a un equip que dóna la mateixa importància a la manera de jugar que a l'obtenció de resultats i que fent-ho així ha obtinguts els millors resultats de la història del club. Però és que ara ja tenim sis partits de lliga i dos de lliga de campions de perspectiva. I veiem que els dies que l'equip ha estat menys inspirat ha estat contra rivals amb els quals els punts es donen quasi per descomptats (si més no, ho fem tots menys Guardiola, que sempre avisa dels perills de tots els rivals, amb el perill que sembli rutina). El Barça ha perdut contra l'Hèrcules, ha guanyat per la mínima l'Sporting i ahir va empatar amb el Mallorca, i totes tres vegades a casa. En tots tres partits, s'ha de dir, el Barça mereixia guanyar (o fer-ho més àmpliament). Però ja tornem a ser allà mateix: el problema de dimensions entre la producció de futbol i de gols.

Seria més preocupant que l'equip no fos capaç de crear ocasions, però a vegades tenir la sort de fer algun gol diluiria molt aquest problema de dimensions. I no és un problema d'actitud dels jugadors. Però el nivell de mentalització no sembla el mateix en els partits del Calderón i de San Mamés que en els enfrontaments contra els quals no entra en els càlculs perdre punts. I la dimensió de la intensitat tampoc no és la mateixa. No és cap retret, però potser sí un símptoma. Fa l'efecte que l'equip és molt més competitiu, letal i segur d'ell mateix quan té ben identificades les dificultats de cada partit i els perills reals de cada rival. El millor Barça apareix en les cites més compromeses d'entrada. L'exhibició al Calderón és reveladora. Però quan el perill és tan genèric com ara que si bades ho pots pagar, l'equip és menys competitiu, menys letal, més insegur. Encara que sigui veritat, sona a rutina. I la rutina, encara que se'n sigui conscient, és enemiga de la tensió competitiva. Al Barça se li estan complicant més els partits contra el rivals diguem-ne fàcils que contra els difícils.

Ho deia Michael Laudrup en la prèvia del partit d'ahir, que la feina més complicada per a Guardiola és motivar els jugadors cada setmana. Segur que ho sap fer i que els jugadors es motiven, però potser no en la mesura adequada. L'exigència és molt alta. Sempre i sense pausa. I el Barça és un equip que sembla que fa temps que reclama un respir i es troba que ningú no li dóna. Ni els que fan el calendari de competicions, ni molt menys els rivals, que perfeccionen cada vegada més les armes de destrucció del futbol massiu dels blaugrana. No és que es relaxi ni que es confiï, però no es pot permetre ni un instant de respir.

Hi ha rivals que ja són difícils per definició i els que no ho són, s'hi converteixen per dedicació. El Mallorca va sobreviure miraculosament en la primera part, amb premi inclòs, i a la segona Laudrup va toca la tecla correcta, amb una tàctica més defensiva i un marcatge selectiu a Iniesta que va provocar l'apagada blaugrana, ja que, sense el manxec, Keita i Mascherano van quedar en evidència a l'hora de crear futbol; més enllà d'elucubracions sobre les dimensions de la mentalització, la intensitat i la competitivitat, sempre hi ha explicacions futbolístiques, també. El problema de fons de l'equip no és futbolístic. És veritat que juga més bé que mai quan té clar que és l'únic que pot fer. Haurà de fer-ho també quan els perills siguin més genèrics. De tota manera, també és veritat que està més a prop de decidir els partits a temps que no pas de complicar-se'n més com el d'ahir.