La divisió torna a bullir. El Barça ha avançat sempre a còpia de lluites fratricides; normalment amb penes, algunes vegades amb un èxit sorprenent. La lluita entre kubalistes i suaristes va acabar conduint a una època de vaques magres. Núñez va edificar el primer tram del seu mandat sobre la destrucció del llegat de Montal, i la sequera d'èxits esportius va continuar. I quan va tocar la tecla bona portant Cruyff i els títols van arribar, va tornar l'autodestrucció amb l'enfrontament entre el nuñisme i el cruyffisme. Laporta va reconstruir el club després que Gaspart deixés el nuñisme en unes tristes engrunes, però el germen de l'ambivalència venia inclosa en la figura del nou president. Després del foc nou, el trencament seria intern i la crua expressió de la manera de ser de Laporta, excessiu en les coses bones i també en les dolentes. Estar situat simultàniament en els dos extrems, no el va guiar mai per la línia d'equilibri necessària, i els èxits esportius sense precedents s'han contraposat a un exercici de la presidència excessiu en les formes, desprès en la gestió, conflictiu en l'expressió. L'ambivalència és la nova forma de la divisió en el Barça. Laporta sempre ha tingut dues cares i en la lluita oberta entre ell i Rosell la majoria dels arguments són ambivalents. La divisió en el format del segle XXI és més complexa, i el nou president la va expressar molt bé en la seva exposició prèvia a la votació de l'acció de responsabilitat. El que passa és que ell és part implicada i va sobtar que se situés en el terme mig. El seu vot en blanc és moralment comprensible, però del president també se n'esperen decisions que marquin el rumb de la institució d'una manera més ferma que amb un vot en blanc.

L'expresident Laporta va fer ahir el pas següent en la lluita de faccions en el club. Va fer de Laporta. O sigui, va aportar un conglomerat d'arguments no gaire consistents i acusacions de tots els gèneres de persecució contra ell. Una mena de victimisme atacant. Segurament en l'únic argument que la seva defensa s'aguanta és en la demanda d'impugnació de l'assemblea per no haver pogut exercir el dret que es recull en l'article 50 dels estatuts de defensar la seva gestió. La representativitat de l'assemblea, qüestionada per Johan Cruyff en el seu article a El Periódico («No entenc que la decisió més important de la història del club estigui en mans de 1.093 socis.»), no resisteix la comparació amb el que va passar el 2003, quan si s'havia de demanar responsabilitats a Joan Gaspart, amb motius molt més palmaris, per cert, es va decidir entre disset persones (14 a 3), els membres de la junta de Laporta. Tampoc no té cap sentit l'argument (que va aportar dissabte Sala i Martín al Facebook i que va esborrar al cap de cinc minuts) que els 468 vots a favor de l'acció de responsabilitat no era majoria simple. Seria com dir que l'elecció de president del Barça ha de ser amb la meitat més un dels vots del total del cens; quan, per exemple, el rècord de vots el té Rosell amb més de 35.021 i està lluny de ser la meitat del cens de més de cent vint mil. El resultat no és el més convenient si la prioritat és la pacificació del club, però no es pot qüestionar democràticament. I, per tant, Laporta no pot dir, com va dir ahir: «No crec que la majoria dels socis vulgui això.» I si no, que recordi també com va continuar ell, legítimament, el seu mandat tot i haver tingut més del 60 per cent de vots en contra en la moció de censura del 2008.

Sobre qüestions de moralitat, també fa mal a l'oïda sentir Laporta dient que l'explicació de la due diligence va ser una «maniobra moral indecent» i la reformulació dels comptes, una «maniobra comptable indecent». També fa esgarrifances sentir Joan Oliver qualificar d'immorals les acusacions que se'ls fan. Ell, que, entre altres heroïcitats, va fer investigar vicepresidents en actiu i no se sap ben bé qui més (perquè al club no hi ha els informes ni els noms de les persones a qui es van fer seguiments que van costar quasi tres milions d'euros). La línia general d'argumentació de tots dos va ser que perquè l'equip guanyi, les despeses denunciades no només són justificades, sinó fonamentals. No ho van dir, però va fer la impressió que eren tan fonamentals o més que el que pogués fer l'equip per ell mateix. Passa, però, que la despesa disparada és sobretot el segon any, i no tant la primera temporada del ple de títols de Guardiola. Laporta i Oliver tenen raó que en l'assemblea es va dir que no s'havia trobat cap prova d'haver-se ficat diners del club a la butxaca. Sí, tan clar com que, com va assenyalar algun compromissari, en les obscures operacions dels fitxatges de Keirrison i Henrique i de la compra de terrenys a Viladecans hi ha uns marges en els preus que conviden a la sospita.

La defensa més comprensible de Laporta haurien estat els arguments que precisament va exposar Rosell davant l'assemblea: l'inconvenient d'una divisió, actuar contra el president amb més èxits esportius, el creixement de la marca Barça, la lluita contra el violents, Unicef i la contractació de Pep Guardiola, i que en la junta de Laporta hi havia membres que van participar dels vicis i els excessos. Però potser aquest és l'únic argument que pot exposar Rosell però no Laporta, perquè segons com evolucioni la lluita oberta es pot trobar que els exdirectius que s'han tornat a apinyar al seu voltant en aquests moments (alguns després d'haver-ne abjurat abans o durant la campanya electoral) siguin els que assenyalin qui té més culpa de què i qui ha estat més còmplice de segons quines coses. De moment, però, els dos bàndols estan situats als dos extrems i el barcelonisme al mig, en els diferents graus d'ambivalència que els apropen més cap a un costat o cap a l'altre. I, això sí, per sort reunits tots junts al voltant de l'equip de Pep Guardiola, el gran factor de cohesió en aquests temps convulsos institucionalment.