AQUEST ANY TAMBÉ
TONI BROSA
Lluita de classes
La lliga dels 99 punts va marcar un nou sostre històric, però al pas que anem el seu protagonisme pot acabar sent fugaç. El Barça i el Madrid han trigat amb prou feines deu jornades a marcar les primeres diferències i a aclarir a qui pugui interessar que ningú s'interposarà en el seu duel particular pel campionat. El Madrid de Mourinho ja ha deixat enrere el de Pellegrini i el Barça, a pesar del coitus interruptus d'aquesta recta inicial, està en les xifres de la temporada passada i les superarà si guanya els dos pròxims partits (Getafe i Vila-real).
I no obstant això, enfocar la lliga com si hi hagués dos tornejos paral·lels, el del Barça i el Madrid i el de la resta, és equivocar-se. Per sumar 99 punts s'ha de fallar molt poc, guanyar molts partits, i això depèn de no ignorar les dificultats de cada rival i de no donar per descomptat que se superaran. Aquesta ha estat la fórmula de l'èxit per a l'equip de Guardiola les dues últimes temporades. Una filosofia basada en la humilitat i el respecte a l'adversari, es digui com es digui.
El barcelonisme, tan acostumat a guanyar els últims temps, té certa tendència a oblidar això i fins i tot somriu incrèdul quan Guardiola alerta dels perills i les virtuts del pròxim rival. Va passar abans dels dos partits contra el Copenhaguen i les angoixes de l'equip blaugrana, tant al Camp Nou com a Dinamarca, van demostrar que tenia raó, que les coses no són tan fàcils com a vegades es plantegen des de fora.
Fa dies que ensumem el clàssic del Camp Nou. Entre l'enrenou de la data, el frec a frec al capdavant de la classificació i la sensació creixent que els duels directes seran decisius, sembla que tot comença i acaba aquí. Però no serà gens fàcil guanyar a Getafe. I tampoc batre el Vila-real al Camp Nou. O ja no recordem l'empat amb el submarí groc (1-1) la temporada passada? I l'empat a Almeria (2-2), l'últim rival abans del clàssic?
S'entén que a Madrid interessi molt més enfocar-ho tot obsessivament en relació amb el Barça. El madridisme fa dos anys que està sotmès al Barça, pel seu futbol, per les impúdiques exhibicions a Chamartín (2-6 i 0-2), pel rol que ostenta a Europa i per l'admiració que desperta al món. Li tenen moltes ganes, a Guardiola, a Messi, a l'equip, al club i fins i tot a Laporta, ara que ja no n'és el president.
Tenen invertida una milionada inhumana a capgirar aquesta truita i la necessitat de justificar-ne l'encert un dia sí l'altre també. Tenen el futbolista dels 96 milions i la urgència de reivindicar-lo enfront de Messi. Tenen l'entrenador més cotitzat del món i el deure de venerar-lo a ell –fins i tot a contracor pels seus excessos verbals i teatrals– mentre degraden Guardiola. El mateix Mourinho necessita el frec a rec de la provocació per desestabilitzar el bon funcionament blaugrana i el seu regnat en el futbol espanyol.
El Barça no necessita fer tot això. Ni tan sols necessita el discurs afilat de Xavi, fa uns dies, bombardejant les consciències blanques amb allò que el Barça guanya «al camp, jugant, no parlant»; o que Guardiola guanya i a més «crea escola» (no com altres); o allò que ell (el millor de l'Eurocopa 2008, aspirant a la Pilota d'Or 2010) «patiria» jugant al Real...
Al Barça l'única cosa que li ha d'importar i ocupar és estar bé, jugar bé, centrar-se en el seu pròxim rival i no pensar mai que serà un partit fàcil.