Lluita de classes

La lliga dels 99 punts va mar­car un nou sos­tre històric, però al pas que anem el seu pro­ta­go­nisme pot aca­bar sent fugaç. El Barça i el Madrid han tri­gat amb prou fei­nes deu jor­na­des a mar­car les pri­me­res diferències i a acla­rir a qui pugui interes­sar que ningú s'inter­po­sarà en el seu duel par­ti­cu­lar pel cam­pi­o­nat. El Madrid de Mou­rinho ja ha dei­xat enrere el de Pelle­grini i el Barça, a pesar del coi­tus inter­rup­tus d'aquesta recta ini­cial, està en les xifres de la tem­po­rada pas­sada i les superarà si gua­nya els dos pròxims par­tits (Getafe i Vila-real).

I no obs­tant això, enfo­car la lliga com si hi hagués dos tor­ne­jos paral·lels, el del Barça i el Madrid i el de la resta, és equi­vo­car-se. Per sumar 99 punts s'ha de fallar molt poc, gua­nyar molts par­tits, i això depèn de no igno­rar les difi­cul­tats de cada rival i de no donar per des­comp­tat que se supera­ran. Aquesta ha estat la fórmula de l'èxit per a l'equip de Guar­di­ola les dues últi­mes tem­po­ra­des. Una filo­so­fia basada en la humi­li­tat i el res­pecte a l'adver­sari, es digui com es digui.

El bar­ce­lo­nisme, tan acos­tu­mat a gua­nyar els últims temps, té certa tendència a obli­dar això i fins i tot som­riu incrèdul quan Guar­di­ola alerta dels perills i les vir­tuts del pròxim rival. Va pas­sar abans dels dos par­tits con­tra el Copen­ha­guen i les angoi­xes de l'equip blau­grana, tant al Camp Nou com a Dina­marca, van demos­trar que tenia raó, que les coses no són tan fàcils com a vega­des es plan­te­gen des de fora.

Fa dies que ensu­mem el clàssic del Camp Nou. Entre l'enre­nou de la data, el frec a frec al cap­da­vant de la clas­si­fi­cació i la sen­sació crei­xent que els duels direc­tes seran deci­sius, sem­bla que tot comença i acaba aquí. Però no serà gens fàcil gua­nyar a Getafe. I tam­poc batre el Vila-real al Camp Nou. O ja no recor­dem l'empat amb el sub­marí groc (1-1) la tem­po­rada pas­sada? I l'empat a Alme­ria (2-2), l'últim rival abans del clàssic?

S'entén que a Madrid interessi molt més enfo­car-ho tot obses­si­va­ment en relació amb el Barça. El madri­disme fa dos anys que està sotmès al Barça, pel seu fut­bol, per les impúdiques exhi­bi­ci­ons a Cha­martín (2-6 i 0-2), pel rol que ostenta a Europa i per l'admi­ració que des­perta al món. Li tenen mol­tes ganes, a Guar­di­ola, a Messi, a l'equip, al club i fins i tot a Laporta, ara que ja no n'és el pre­si­dent.

Tenen inver­tida una mili­o­nada inhu­mana a cap­gi­rar aquesta truita i la neces­si­tat de jus­ti­fi­car-ne l'encert un dia sí l'altre també. Tenen el fut­bo­lista dels 96 mili­ons i la urgència de rei­vin­di­car-lo enfront de Messi. Tenen l'entre­na­dor més cotit­zat del món i el deure de vene­rar-lo a ell –fins i tot a con­tra­cor pels seus exces­sos ver­bals i tea­trals– men­tre degra­den Guar­di­ola. El mateix Mou­rinho neces­sita el frec a rec de la pro­vo­cació per deses­ta­bi­lit­zar el bon fun­ci­o­na­ment blau­grana i el seu reg­nat en el fut­bol espa­nyol.

El Barça no neces­sita fer tot això. Ni tan sols neces­sita el dis­curs afi­lat de Xavi, fa uns dies, bom­bar­de­jant les consciències blan­ques amb allò que el Barça gua­nya «al camp, jugant, no par­lant»; o que Guar­di­ola gua­nya i a més «crea escola» (no com altres); o allò que ell (el millor de l'Euro­copa 2008, aspi­rant a la Pilota d'Or 2010) «pati­ria» jugant al Real...

Al Barça l'única cosa que li ha d'impor­tar i ocu­par és estar bé, jugar bé, cen­trar-se en el seu pròxim rival i no pen­sar mai que serà un par­tit fàcil.