José Mourinho hauria d'estar content i tranquil. El seu projecte naixia amb sobrepressió, però ha arrencat amb bon peu i l'equip blanc és líder en la lliga i la Champions. Números i contundència han tranquil·litzat l'entorn fins a tal punt, que el pornoxou mediàtic del tècnic portuguès és acceptat pel club i per la cort mediàtica madrilenya amb orgasmes de papanatisme. Però l'entrenador del Madrid és minuciós, realista fins a la petrificació. Quan llegeix «huele a décima», ell pensa que tanta dècima ja fa pudor. I quan li diuen que el seu equip té «la pegada de Tyson» i que va a «la velocidad de Bolt», ell sap que el calendari del seu equip ha estat una catifa vermella i el mundial una rèmora per al Barça.

Mourinho pot tenir molts defectes, però el que no té és ni un pèl de tonto. Sap que no està aquí per guanyar concursos de simpatia, sinó per obtenir resultats i posar fi al regnat del Barça. I per això, malgrat números, discursos i tsunamis d'optimisme blanc, viu pendent del Barça, provocant-lo, condicionant arbitratges, intentant desestabilitzar, perquè la seva referència –una obsessió– és el Barça.

Aquesta és la petita diferència entre l'equip de Mou i el de Guardiola. Els blancs van primers, però se senten inferiors i necessiten agafar-se a qualsevol arma. Els blaugrana, en canvi, no dubten. La seva referència és el mateix Barça. Només s'han de preocupar de posar-se en forma, d'integrar Villa, Mascherano i Adriano i d'anar pujant el llistó en direcció a l'excel·lència que ja fa dos anys que traslladen a la gespa i al palmarès.

Segurament, l'estadística tragicòmica de la temporada passada són els tres solitaris penals (en 38 partits!) que els àrbitres van concedir al Barça. I tot i això, 99 punts i la lliga al sac. Les primeres deu jornades d'aquesta temporada ens proporcionen dades tant o més sibil·lines que aquella, com ara que a Piqué ja li hagin ensenyat sis targetes grogues (expulsió inclosa) a pesar de fer tan sols 1,2 faltes per partit. És revelador i deu ser difícil d'entomar per al jove central català, però la solució intel·ligent no és centrar-se en els àrbitres –per raó que tingui–, sinó posar-se uns quants DVD del curs passat i centrar-se a recuperar aquell estat de gràcia que ara no arriba a tenir.

Aquest és el seu avantatge. Té el talent, coneix el camí i la resta és a les seves mans. Com el Barça. Ara fa un any, Guardiola assegurava que el seu equip perdria totes les comparacions amb l'equip del triplet, però a còpia de posar-s'hi va sumar més punts (+12), va encaixar menys gols (-11) i fins i tot va guanyar més títols (4). Un any després, el repte continua, l'esperit de superació del grup sobreviu i els símptomes de l'equip són més que bons.

Leo Messi, el número u del món, acumula més gols (17) que partits (15) i el seu compromís i lideratge no minva, sinó que creix. Villa produeix cada dia més, Mascherano s'adapta ràpid, Pedro s'ha desencallat i fa dos partits que marca, l'equip cada dia juga més, i més estona. Ja ha batut un altre rècord propi amb les cinc primeres victòries fora de casa i pot sumar més punts que la temporada passada si dissabte derrota el Vila-real al Camp Nou.

El Barça s'acosta a si mateix i això és el que realment importarà al final. Ni Mourinho, ni els arbitratges, ni les campanyes.