L'escrip­tor Tho­mas Hardy deia que «hi ha silen­cis mera­ve­llo­sos d'escol­tar». Després d'un 0-8, no cal fer grans esca­ra­falls, ni decla­ra­ci­ons pre­sump­tu­o­ses. Ja queda tot dit. El revers, expres­sat per la ignorància, sem­pre atre­vida, d'aquest por­tuguès curt d'ins­trucció i gam­bals, per bé que jugui. Callats, revi­seu els deu noms de la davan­tera a sou del club l'última vegada d'un resul­tat igual, fa mig segle, i supereu les bar­re­res de l'ana­cro­nisme: Tejada, Eva­risto, Eulo­gio Martínez, Lui­sito Suárez, Villa­verde, Kubala, Koc­sis, Czi­bor, Coll i Ribe­lles. Mai més serà pos­si­ble aple­gar simi­lar quan­ti­tat de talent, encara que els xeics del petroli embo­gei­xin. Aquest va ser l'arse­nal d'H.H., que situà el llistó. Oscar Wilde, un altre britànic genial en l'art de les fra­ses con­cep­tu­als, va afir­mar que «els intel·ligents domi­nen el moment psi­cològic precís en què no s'ha de dir abso­lu­ta­ment res». I l'ins­tant és ara. Ja ens ho recor­den prou els dia­ris, amb aquesta col·lecció de rècords, amb aquesta tra­jectòria magnífica. Calla el qua­dre tècnic, que sabrà pre­pa­rar l'equip amb l'estudi previ al matx, amb la iden­ti­fi­cació de les feble­ses adversàries poc apre­ci­a­bles pels abran­dats que només desit­gen la victòria sigui com sigui, cai­gui com cai­gui.

La reflexió en el silenci mera­vellós d'escol­tar reco­mana a crits fugir dels evi­dents paranys parats de fa tants i tants dies, que els hau­ran de ser­vir com a excusa si per­den i de glòria si gua­nyen. Ni nous caps de garrí, ni grans ener­gies gas­ta­des en l'etern adver­sari, ni res de tot el que espe­ren per sen­tir-se impor­tants. Només val el for­mi­da­ble moment propi, empen­tar la pròpia força i donar alè, de manera dife­ren­cial i també iden­titària, sense caure en les regles del joc que plan­te­gen, gens apro­piat al tarannà blau­grana com repe­teix i insis­teix Guar­di­ola des de silen­cis i parau­les escas­ses dig­nes de ser escol­ta­des perquè con­du­ei­xen a la reflexió. Farts de cen­trar el focus sobre dos per­so­nat­ges i uns colors, pot­ser cal fer del silenci paraula, ja que el clàssic s'ha començat a jugar i quan toqui par­lar a l'estadi, fer-ho en una sola direcció, de monòleg blau­grana, igno­rant els crits ali­ens d'interes­sada fat­xen­de­ria. Segur que el Barça hi sor­tirà gua­nyant. Entrar en el seu joc és seguir-los l'estratègia. Callar i fer.