El protagonista
Xavi Hernández
El clàssic dins un rondo
Resultaria injust triar un actor principal en una obra coral com la que va interpretar ahir el Barça a l'estadi. Impossible destacar el joc de creació per sobre de la pressió. Difícil elogiar una línia i oblidar-se de qualsevol altra. Però el millor símbol d'allò que va defensar l'equip ahir, en una cita tan transcendental com és un clàssic, és la figura de Xavi. Aquest Barça és un com un cos humà, coordinat i compacte, de moviments naturals, i cada vegada que estira un braç per entrar per una banda, per exemple, que arronsa un peu per tapar una acció defensiva, o que aixeca la mirada per decidir què fer, és perquè així ho decideix Xavi. No té la verticalitat de Messi, que ahir va fer dues assistències de gol, ni l'olfacte de Villa, que en va marcar dos, ni l'habilitat d'Iniesta, que va ser un espectacle, però ell és qui té més capacitat per contagiar els companys i per aplegar-los al voltant d'una idea futbolística col·lectiva. Se sol situar en el nus del joc, en la creació, però de tant en tant també participa en el desenllaç i aquestes aparicions coincideixen sovint amb moments determinants. Com en aquell altre clàssic que va desequilibrar gràcies a una passada fantàstica de Ronaldinho, el de Terrassa va rebre ahir una pilota d'Iniesta, va fer un control un pèl estrany i va superar Iker Casillas per dalt, amb un toc suau. Més que la definició, però, el més important del gol era que l'havia precedit un rondo llarguíssim, una acció amb segell blaugrana que continuaria durant els noranta minuts, practicant una tortura cruel sobre el màxim rival. En la segona part, de fet, el mig encara tindria una segona ocasió clara que s'estavellaria al lateral de la xarxa.
A Xavi li queda ben poc per igualar i superar Migueli com el jugador que més partits oficials ha disputat en tota la història del Barça (549). Ja ha dit que aquesta fita l'emociona especialment, que l'honora. Però la realitat és que, abans fins i tot d'arribar a aquesta xifra històrica, ja ha viscut experiències difícils, gairebé impossibles de millorar. Tots els títols de l'univers futbolístic, incloses dues Champions, ratxes guanyadores sense precedents i clàssics per a la història. El d'ahir, segurament, el guardarà en la carpeta dels records més preuats. Ben a prop del 2-6 del Santiago Bernabéu. Pel gol, per la victòria aclaparadora de l'equip, per tota l'expectació que havia generat aquest clàssic, per l'espectacle, pel contrast que va generar la pobra imatge del Madrid, per ser el jugador més veterà dels deu del planter que Pep va acabar posant a la gespa de l'estadi i perquè aquesta exhibició suposa un altre pas cap al que podria ser la seva primera Pilota d'Or. Un premi que sol reconèixer els davanters més potents i ambiciosos, els jugadors més mediàtics, i que aquesta vegada probablement se n'anirà a casa d'un migcampista forjat en la generositat del futbol de toc. Generós com Pep Guardiola, que va voler premiar la seva actuació substituint-lo en els minuts finals i regalant-li l'ovació del Camp Nou.
El migcampista, que camina ferm cap a la Pilota d'Or, abandona l'estadi homenatjat
amb una gran ovació
Xavi, símbol del joc de toc del Barça, fa l'1-0 i guia l'equip
en un xoc d'estils de clar color blaugrana
