Pro­ba­ble­ment, no hi havia millor manera d'abor­dar la per­so­na­li­tat de Johan Cruyff que fent un recull de les seves millors fra­ses. Cent cin­quanta, en aquest cas. L'obra és cosa de l'Edwin Winkels, holandès resi­dent a Cata­lu­nya des de fa més de vint anys. Escol­tant Cruyff (Cos­setània Edi­ci­ons, col·lecció Fora de Joc). Winkels és ara un repor­ter d'infor­mació gene­ral. Ploma intrèpida de la quo­ti­di­a­ni­tat bar­ce­lo­nesa. Però fins l'any 2000 va ser cro­nista de Barça a El Periódico, matutí que no ha aban­do­nat. Pos­si­ble­ment, la distància que ha pres del fet espor­tiu durant aquesta dècada li ha permès ser el màxim d'hones­ta­ment sin­cer sobre una figura carismàtica com és Johan. L'exer­cici periodístic és superb. Winkels espe­ci­fica que, tot i ser com­pa­tri­ota del pro­ta­go­nista, mai no van com­par­tir taula i esto­va­lles. El detall pot sem­blar super­fi­cial; no ho és pas. Parla de la neces­si­tat periodística de pren­dre distància per escriure amb total lli­ber­tat. Una acti­tud gai­rebé anacrònica en el peri­o­disme espor­tiu actual. «Es tracta d'un cordó higiènic que crec que hau­ria d'exis­tir sem­pre entre els pro­ta­go­nis­tes i nosal­tres, que hem d'expli­car el que passa.»

L'interes­sant del retrat és la lli­ber­tat per abor­dar un per­so­natge immens sense cap cen­sura. Winkels reco­neix en Cruyff «un paio llest, que diu coses interes­sants». També assu­meix el lle­gat incon­fu­si­ble que va saber dei­xar al Barça: «L'opti­misme capaç de com­ba­tre l'avui pati­rem del bar­ce­lo­nista i el català i el bon joc. N'hi ha una gene­ració d'afi­ci­o­nats de 20 anys que només coneix el Barça de les victòries. Això es nota a les gra­des. Hi ha més ale­gria i con­fiança.»

Cada frase de les cent cin­quanta està acom­pa­nyada per una expli­cació, de vega­des anecdòtica, de vega­des infor­ma­tiva, que la com­ple­menta de manera deci­siva. El lli­bre sap anar més enllà dels «palo­mos» que fan estiu, les galli­nes de pell o els moments donats. Winkels parla de Johan com una per­sona a la qual no només li ha estat igual el llen­guatge, sinó que en va crear un de propi, que només ell uti­litza.

Genial però con­tra­dic­tori, sin­cer però fidel als seus amics, Cruyff regala fra­ses memo­ra­bles, algu­nes ali­e­nes al reper­tori més cone­gut. Com ara «la casu­a­li­tat és lògica» o «uto­pies que mai arri­ben» o la versió lliure d'una dita: «En terra de cecs el borni és el rei, però con­ti­nua sent borni.»

Winkels no veu coses de Johan en la figura de Pep Guar­di­ola més enllà del pen­sa­ment fut­bolístic que els uneix com un mes­tre i el seu dei­xe­ble. «Guar­di­ola pro­te­geix gelo­sa­ment els seus juga­dors, men­tre que Johan bus­cava la con­fron­tació amb ells. No només deia el que feia mala­ment un juga­dor seu, sinó que ho deia en públic.»

Avui, el seu lle­gat, ajor­nat per un alumne avan­tat­jat, té els culers en un núvol. Entre les 150, una frase eloqüent: «Saps què em cri­dava més l'atenció quan vam ser pro­cla­mats cam­pi­ons? Que la gent no em digués feli­ci­tats, sinó gràcies.»