«Dóna excuses a un jugador o a un equip, i abaixarà els braços.» El consell, savi, és d'Alfredo Relaño, carismàtic periodista de Madrid, director del diari As. Relaño assegura això en una columna escrita al final de gener del 2002. Una peça de col·lecció si el que vol el lector és conèixer què pensava sobre les queixes contra els àrbitres el veritable inventor del cèlebre villarato. Relaño, ploma clau per entendre el Real Madrid, estava convençut d'una cosa aquells dies: «Tothom ajuda el Madrid», un títol amb pura ironia de l'article en què va ressenyar que «no hi ha res com la coartada victimista per desactivar un equip». Un any abans de l'article de Relaño, el periodista d'El País José Sámano va escriure sobre aquell clàssic tan polèmic en què Rivaldo va marcar quatre gols però només tres van pujar al marcador. Després d'acceptar que, probablement, els jugadors del Barça tenien raó quan protestaven (el mateix Guardiola va fer néixer llavors una de les seves frases històriques: «S'està jugant amb els sentiments de tot un país»), el periodista va opinar que l'errada «no hauria de justificar la tempesta de victimisme desfermada a Barcelona».

La conjuntura de l'època avalava cada crítica en aquella direcció: el Barça obscur i gasparista de l'època havia de deixar d'amagar-se rere idees de complots i confabulacions i fer les coses millor. El marcador donava tota la raó a Relaño i la mateixa institució madridista: era campiona i clarament superior a un rival tou i perdut.

Què ha passat de tan important perquè aquell victimisme, que se suposava un mal atàvic del barcelonisme, hagi emigrat a Madrid?

«Algú recorda un entrenador del Madrid que hagi criticat tant els àrbitres com José Mourinho?», es preguntava un periodista de Barcelona fa uns dies. El portuguès ha convertit aquell terme, fins i tot poètic, del villarato en una campanya diària d'assetjament, tant des del seu micròfon com des de comunicats incendiaris que acusen directament l'estament arbitral i la Federació Espanyola de Futbol de predisposar els col·legiats contra el color blanc. La teoria s'alimenta constantment. S'ha institucionalitzat: el gegant blanc s'ha abraçat al victimisme, justament això del que es reia.

Però, com s'explica l'actitud del victimista? Fabián Ortiz, periodista d'esports i terapeuta psicoanalític, ressenya que en l'obra de Sigmund Freud es fa referència a «les excepcions. És a dir: gent que es considera una excepció i, arran del fet que durant la infància es va sentir perjudicat, creu que en la vida adulta se l'ha d'eximir de les mateixes obligacions que la resta». Entre la resta hi ha el Barça, fent sentir als madridistes el pes insuportable d'un serial múltiple d'èxits.

L'època daurada que està vivint el club blaugrana té l'arribada de Joan Laporta com a pedra fundacional. El madridisme es converteix al victimisme que odiava en pell aliena en el moment que els blaugrana coronen per primera vegada aquella època: la lliga guanyada al camp del Llevant.

Un fet ocorregut durant aquella temporada demostra que els comunicats iracunds del Madrid no són consells de Mourinho. No ha estat el portuguès l'assassí del señorío. Quan va certificar que el primer Barça campió de Rijkaard era imbatible en la cursa cap al títol, el Madrid va decidir abraçar-se a la teoria del complot i la persecució d'allò blanc. Les dianes eren les mateixes, exactament, que les de l'últim comunicat de l'entitat: «Indignant actuació de l'àrbitre de Villar i Sánchez Arminio», titulava el lloc web oficial blanc després d'una derrota que feia capitular de l'esperança del títol en la 2004/05. «El Madrid tria un victimisme penós», relatava una crònica de Santiago Segurola, a El País.

«El Madrid –diu Ortiz– ha perdut tots aquells trets diferencials que el feien un equip recognoscible: una gran capacitat agonística per imposar-se al rival amb un grup esquitxat de grans jugadors, però amb més presència espanyola de la que hi ha ara. Avui el Madrid busca el mirall per veure com s'assembla al Barça i el que veu és un esguerro.»