El barcelonisme solca un mar de felicitat. La temporada del Barça no va bé, va extraordinàriament bé. L'equip de Guardiola no permet distraccions ni als seus incondicionals. Cada partit és una motivació; cada gol, una escena brillant en un espectacle colossal, i cada victòria, la confirmació que no cal mirar què fan els rivals, perquè al final tot dependrà del que faci el Barça.

És una travessia sense amenaces visibles. El culer aixeca la vista, examina l'horitzó i no veu un equip al nivell del seu. És una percepció subjectiva, però col·lectiva i compartida de portes enfora, per exemple, quan el prestigiós rotatiu francès L'Equipe difon desenes de milers de DVD del 5-0 del clàssic del Camp Nou; o quan el Wall Street Journal planteja si aquest Barça és el millor equip de la història del futbol.

Guardiola no en vol ni sentir a parlar, però el seguidor blaugrana no pot evitar proclamar-ho. Vol el triplet. Un altre triplet, com el del 2009. Copa, lliga i Champions. N'està tan convençut que quasi desitja trobar-se el Madrid de Mourinho en la final de la copa i, per què no, també en la Champions i disputar la pròxima primavera quatre clàssics més, com si estigués escrit que acabarien, com els cinc anteriors, amb victòria blaugrana.

És humà entregar-se a aquesta mena de plaers mentals, sobretot quan l'equip de Guardiola no deixa d'enviar estímuls positius, de victòria en victòria, d'eliminatòria en eliminatòria, d'exhibició en exhibició. Dimecres, en mitja hora contra l'Almeria, un peu i mig en la final; vuitena maneta d'aquesta temporada; i ja van 102 gols marcats en 35 partits. Messi està en trànsit cap a l'hiperespai marcant gols (35 en 31 partits) i regalant-los (18 assistències) a escortes de luxe, com Villa (17), o com aquest Pedro (18) agegantat, o com Keita, que surt poc però respon igual. Xavi i Iniesta van de festival en festival; Sergio firma la renovació del consagrat; Abidal exhibeix una categoria que fa dos dies pocs li suposaven, Affelay tot just aterra i ja dóna símptomes de contagi...

És difícil imaginar que una foto tan brillant no condueixi a una altra primavera important en la història del Barça. Però l'esport de competició és justament això. Res no està escrit abans que passi. I ho saben bé Messi i companyia, des de l'última Champions. A l'hivern tenien l'Inter molt enrere i a la primavera el van veure passar en direcció a la final del Bernabéu.

La pitjor amenaça és la que no es veu, la que ningú no sospita. Potser sigui el fet de no esperar res d'aquest Real Madrid déjà vu que Florentino Pérez sembla haver entregat a Mourinho amb el fitxatge hivernal d'Adebayor i el pas enrere de Jorge Valdano. Potser sigui donar per fet que el doble duel amb l'Arsenal de Cesc i Wenger no pot ser una altra cosa que un bany de futbol, com el de fa un any, per passar-nos-ho d'allò més bé i continuar avançant en la Champions. O potser creure's que el Barça avorreix perquè l'únic dubte que permet és en quin minut certificarà la victòria i per quants gols.

Al Titanic no el va vèncer un iceberg enmig de l'Atlàntic, sinó la supèrbia de suposar-se invencible. Afortunadament, aquest Barça té un capità molt atent i una tripulació ben adoctrinada en la creença que cal afrontar, jugar i disfrutar cada partit com si fos l'últim.