El bar­ce­lo­nisme solca un mar de feli­ci­tat. La tem­po­rada del Barça no va bé, va extra­or­dinària­ment bé. L'equip de Guar­di­ola no per­met dis­trac­ci­ons ni als seus incon­di­ci­o­nals. Cada par­tit és una moti­vació; cada gol, una escena bri­llant en un espec­ta­cle colos­sal, i cada victòria, la con­fir­mació que no cal mirar què fan els rivals, perquè al final tot dependrà del que faci el Barça.

És una tra­ves­sia sense ame­na­ces visi­bles. El culer aixeca la vista, exa­mina l'horitzó i no veu un equip al nivell del seu. És una per­cepció sub­jec­tiva, però col·lec­tiva i com­par­tida de por­tes enfora, per exem­ple, quan el pres­tigiós rota­tiu francès L'Equipe difon dese­nes de milers de DVD del 5-0 del clàssic del Camp Nou; o quan el Wall Street Jour­nal plan­teja si aquest Barça és el millor equip de la història del fut­bol.

Guar­di­ola no en vol ni sen­tir a par­lar, però el segui­dor blau­grana no pot evi­tar pro­cla­mar-ho. Vol el tri­plet. Un altre tri­plet, com el del 2009. Copa, lliga i Cham­pi­ons. N'està tan con­vençut que quasi desitja tro­bar-se el Madrid de Mou­rinho en la final de la copa i, per què no, també en la Cham­pi­ons i dis­pu­tar la pròxima pri­ma­vera qua­tre clàssics més, com si estigués escrit que aca­ba­rien, com els cinc ante­ri­ors, amb victòria blau­grana.

És humà entre­gar-se a aquesta mena de pla­ers men­tals, sobre­tot quan l'equip de Guar­di­ola no deixa d'enviar estímuls posi­tius, de victòria en victòria, d'eli­mi­natòria en eli­mi­natòria, d'exhi­bició en exhi­bició. Dime­cres, en mitja hora con­tra l'Alme­ria, un peu i mig en la final; vui­tena maneta d'aquesta tem­po­rada; i ja van 102 gols mar­cats en 35 par­tits. Messi està en trànsit cap a l'hiperes­pai mar­cant gols (35 en 31 par­tits) i rega­lant-los (18 assistències) a escor­tes de luxe, com Villa (17), o com aquest Pedro (18) age­gan­tat, o com Keita, que surt poc però res­pon igual. Xavi i Ini­esta van de fes­ti­val en fes­ti­val; Ser­gio firma la reno­vació del con­sa­grat; Abi­dal exhi­beix una cate­go­ria que fa dos dies pocs li supo­sa­ven, Affe­lay tot just aterra i ja dóna símpto­mes de con­tagi...

És difícil ima­gi­nar que una foto tan bri­llant no con­du­eixi a una altra pri­ma­vera impor­tant en la història del Barça. Però l'esport de com­pe­tició és jus­ta­ment això. Res no està escrit abans que passi. I ho saben bé Messi i com­pa­nyia, des de l'última Cham­pi­ons. A l'hivern tenien l'Inter molt enrere i a la pri­ma­vera el van veure pas­sar en direcció a la final del Ber­nabéu.

La pit­jor amenaça és la que no es veu, la que ningú no sos­pita. Pot­ser sigui el fet de no espe­rar res d'aquest Real Madrid déjà vu que Flo­ren­tino Pérez sem­bla haver entre­gat a Mou­rinho amb el fit­xatge hiver­nal d'Ade­bayor i el pas enrere de Jorge Val­dano. Pot­ser sigui donar per fet que el doble duel amb l'Arse­nal de Cesc i Wen­ger no pot ser una altra cosa que un bany de fut­bol, com el de fa un any, per pas­sar-nos-ho d'allò més bé i con­ti­nuar avançant en la Cham­pi­ons. O pot­ser creure's que el Barça avor­reix perquè l'únic dubte que per­met és en quin minut cer­ti­fi­carà la victòria i per quants gols.

Al Tita­nic no el va vèncer un ice­berg enmig de l'Atlàntic, sinó la supèrbia de supo­sar-se inven­ci­ble. Afor­tu­na­da­ment, aquest Barça té un capità molt atent i una tri­pu­lació ben adoc­tri­nada en la creença que cal afron­tar, jugar i dis­fru­tar cada par­tit com si fos l'últim.