Vicenç Guaita (Tor­rent, 1987) és la nova sen­sació sota els pals del fut­bol esta­tal. Ningú ho podia ima­gi­nar fa tres mesos, quan era el ter­cer por­ter del València. Una situ­ació que ningú ente­nia. Com és pos­si­ble que Unai Emery talli la pro­gressió d'un por­ter del plan­ter?, es pre­gun­ta­ven els crítics amb la gestió del basc. No n'hi havia per a menys, ja que Guaita tenia el mèrit de ser el Zamora de la segona divisió amb el Recre­a­tivo. Això no era sufi­ci­ent per a Emery, que es regia per la jerar­quia: pri­mer César, després Moyà. El veterà por­ter, exju­ga­dor del Madrid i el Sara­gossa, s'havia gua­nyat la titu­la­ri­tat la tem­po­rada pas­sada, i l'exju­ga­dor del Mallorca era l'aposta de futur. A Guaita només li que­dava espe­rar, flo­rir-se a la gra­de­ria i inten­tar cap­tar l'atenció dels tècnics en els entre­na­ments. El fet de ser un por­ter de la casa afe­gia més plom a les ales d'aquest fanàtic de la colum­bi­cul­tura. Una tècnica de rela­xació que uti­litza cada tarda per abs­treure's del fut­bol i que com­par­teix amb els seus amics de barri.

Emery encara tenia al cap el des­astrós par­tit pro­ta­go­nit­zat per Guaita el 2008 con­tra el Lille, en què es va empas­sar unes quan­tes pilo­tes. Uns mesos abans, ja havia debu­tat en par­tit ofi­cial amb el València, con­tra el Marítimo por­tuguès, en la mateixa com­pe­tició euro­pea, però aquell par­tit con­tra els fran­ce­sos li va tallar la pro­gressió. Aca­bat aquell curs, els tècnics del València van deci­dir enviar Guaita a Huelva, i allà es va tor­nar a car­re­gar de con­fiança. Espe­rava una altra sessió i va accep­tar el rol de ter­cer por­ter del València amb amar­gura. La seva sen­sació d'acri­tud envers l'enti­tat del Túria encara es va fer més patent quan el València va apa­rau­lar Diego Alves, de l'Alme­ria. El bra­si­ler ha de ser el nou por­ter en nòmina per a la pro­pera tem­po­rada (si es trenca l'acord entre les parts hi haurà indem­nit­zació). Veient el pano­rama, Guaita tenia clar que no comp­tava gens en una enti­tat que econòmica­ment neces­sita apos­tar pel plan­ter. Tal com estan les coses, el València podria tenir el curs que ve fins a cinc por­ters: Diego Alves, César, Moyà, Renan –ara cedit a l'Inter de Porto Ale­gre– i Guaita.

En mig d'aques­tes con­text d'inde­ci­si­ons, el destí tenia reser­vada una opor­tu­ni­tat d'or per al por­ter de Tor­rent. Una doble caram­bola el va con­ver­tir en el por­ter titu­lar del València per les lesi­ons de Moyà i César al final del novem­bre. Aquesta vegada, Guaita, que dos anys abans va come­tre pecats de joven­tut, no estava en dis­po­sició de donar més con­ces­si­ons i es va mos­trar com un por­ter gegantí, insu­pe­ra­ble, a l'altura dels millors. Les seves bones actu­a­ci­ons con­tra el Madrid i el Manc­hes­ter Uni­ted van ser la prova més fefa­ent que era el seu moment. Havia arri­bat per que­dar-se sota els pals i per ser l'hereu de José Manuel Sem­pere, l'últim por­ter fet a Valencià que es va assen­tar a la por­te­ria de Mes­ta­lla durant la dècada dels vui­tanta i part de la dels noranta. Ara, Guaita vol aga­far el seu relleu i, de retruc, hon­rar la memòria d'Andreu Palop, el por­ter valencià que va emi­grar per l'allar­gada ombra de Cañiza­res, que li va bar­rar el pas.

Guaita no serà Palop, i des d'aquell cop del destí ha jugat tretze par­tits de lliga seguits amb el València i ha dei­xat César a la ban­queta. El de Tor­rent pot amb tot, i con­tra el Schalke 04 va tor­nar a demos­trar que té nivell sufi­ci­ent per con­ti­nuar defen­sant la por­te­ria. Ara el pro­blema el té el València, ja que Guaita acaba con­tracte el juny del 2012 i estan en ple procés de reno­var-li. Molts clubs estan atents a com es resol la situ­ació, perquè el de Tor­rent és un dia­mant que segueix l'estela de De Gea a l'Atlético.

Guaita era fa tres mesos el ter­cer por­ter del club de Mes­ta­lla,

i veia els par­tits

des de la gra­de­ria

Des de la marxa de Sem­pere, cap por­ter for­mat en el plan­ter del València s'havia gua­nyat la titu­la­ri­tat