El Barça ja és als quarts de final de la Champions (cinquena vegada en sis anys) i amb tots els honors. Cristal·lina superioritat sobre l'Arsenal de Wenger i Cesc i el llistó del futbol allà on només el pot posar el millor equip del moment. Leo Messi torna a omplir la majoria de les portades del dia després, també amb tots els honors. Va marcar diferències materials amb dos gols (de tres) i espirituals amb detalls espaterrants, com el barret al porter que prepara el primer gol, i que també posen el llistó allà on només és capaç d'alçar-lo el millor jugador del món i potser (donem-li temps) de la història.

Però darrere un títol contundent i una imatge brillant hi ha tota una història milionària en arguments. Sempre caldrà parlar de Messi, perquè és el millor, però és imprescindible parlar, per exemple, d'Iniesta, el campió del desequilibri en l'equip més desequilibrant. Hi ha moltes maneres i zones on generar terratrèmols que fan trontollar l'estructura defensiva del rival.

La primera passada de Piqué i Abidal sovint ho aconsegueix trencant la primera línia de pressió i a vegades la segona també. Les recuperacions de Sergio i, cada cop més, de Mascherano també originen desequilibri agafant a contrapeu la sortida del rival. Alves permet travessar la línia de migcampistes i molts cops també la de defenses amb les seves expedicions a l'engròs per la banda dreta. Villa ofereix la sacsejada més violenta a l'esquena de la defensa rival. I Pedro combina aquesta opció amb les combinacions interiors prop de l'àrea.

Amb Xavi pugem graons, perquè el seu repertori de passades (interiors, obertures a banda, assistències entre defensa i porter...) sempre obliga els rivals a mirar la seva porteria, superats per la pilota, eliminats de la jugada, obligats a córrer enrere. I a això encara hi afegeix les arribades a l'àrea, aquest any més escasses però difícilment controlables, que li permeten fer gols com el 2-1 contra l'Arsenal.

I arribem a Iniesta. L'home que fa saltar les alarmes del rival simplement deixant rodar la pilota, fintant amb el cos o amb un control orientat. Accions tècniques gairebé intangibles que sempre eliminen rivals, a les quals afegeix un joc entre línies que divideix el mig del camp rival, l'un contra un que genera superioritats camí de la porteria i encara les passades interiors que posen el rival de genolls esperant la sentència. Virtuts excelses que soles o encadenades van fer possibles l'1-0 i el 2-1 i van tornar a situar el Barça entre els vuit millors del continent.

El desequilibri és una arma letal que el Barça domina com ningú, però necessita el cop de gràcia per liquidar els rivals. Equilibri més eficàcia. Si no, la porta del fracàs queda perillosament oberta. L'Arsenal ho va aprofitar a l'Emirates i li va sobrar l'èpica de Mascherano per aprofitar-ho també al Camp Nou. El Barça va fer una altra exhibició, sí, però té una lliçó per aprendre si no vol que el camí cap a Wembley acabi sent intransitable.