El Barça ja és als quarts de final de la Cham­pi­ons (cin­quena vegada en sis anys) i amb tots els honors. Cris­tal·lina supe­ri­o­ri­tat sobre l'Arse­nal de Wen­ger i Cesc i el llistó del fut­bol allà on només el pot posar el millor equip del moment. Leo Messi torna a omplir la majo­ria de les por­ta­des del dia després, també amb tots els honors. Va mar­car diferències mate­ri­als amb dos gols (de tres) i espi­ri­tu­als amb detalls espa­ter­rants, com el bar­ret al por­ter que pre­para el pri­mer gol, i que també posen el llistó allà on només és capaç d'alçar-lo el millor juga­dor del món i pot­ser (donem-li temps) de la història.

Però dar­rere un títol con­tun­dent i una imatge bri­llant hi ha tota una història milionària en argu­ments. Sem­pre caldrà par­lar de Messi, perquè és el millor, però és impres­cin­di­ble par­lar, per exem­ple, d'Ini­esta, el campió del dese­qui­li­bri en l'equip més dese­qui­li­brant. Hi ha mol­tes mane­res i zones on gene­rar ter­ratrèmols que fan tron­to­llar l'estruc­tura defen­siva del rival.

La pri­mera pas­sada de Piqué i Abi­dal sovint ho acon­se­gueix tren­cant la pri­mera línia de pressió i a vega­des la segona també. Les recu­pe­ra­ci­ons de Ser­gio i, cada cop més, de Masc­he­rano també ori­gi­nen dese­qui­li­bri aga­fant a con­tra­peu la sor­tida del rival. Alves per­met tra­ves­sar la línia de mig­cam­pis­tes i molts cops també la de defen­ses amb les seves expe­di­ci­ons a l'engròs per la banda dreta. Villa ofe­reix la sac­se­jada més vio­lenta a l'esquena de la defensa rival. I Pedro com­bina aquesta opció amb les com­bi­na­ci­ons inte­ri­ors prop de l'àrea.

Amb Xavi pugem gra­ons, perquè el seu reper­tori de pas­sa­des (inte­ri­ors, ober­tu­res a banda, assistències entre defensa i por­ter...) sem­pre obliga els rivals a mirar la seva por­te­ria, superats per la pilota, eli­mi­nats de la jugada, obli­gats a córrer enrere. I a això encara hi afe­geix les arri­ba­des a l'àrea, aquest any més escas­ses però difícil­ment con­tro­la­bles, que li per­me­ten fer gols com el 2-1 con­tra l'Arse­nal.

I arri­bem a Ini­esta. L'home que fa sal­tar les alar­mes del rival sim­ple­ment dei­xant rodar la pilota, fin­tant amb el cos o amb un con­trol ori­en­tat. Acci­ons tècni­ques gai­rebé intan­gi­bles que sem­pre eli­mi­nen rivals, a les quals afe­geix un joc entre línies que divi­deix el mig del camp rival, l'un con­tra un que genera supe­ri­o­ri­tats camí de la por­te­ria i encara les pas­sa­des inte­ri­ors que posen el rival de genolls espe­rant la sentència. Vir­tuts excel­ses que soles o enca­de­na­des van fer pos­si­bles l'1-0 i el 2-1 i van tor­nar a situar el Barça entre els vuit millors del con­ti­nent.

El dese­qui­li­bri és una arma letal que el Barça domina com ningú, però neces­sita el cop de gràcia per liqui­dar els rivals. Equi­li­bri més eficàcia. Si no, la porta del fracàs queda peri­llo­sa­ment oberta. L'Arse­nal ho va apro­fi­tar a l'Emi­ra­tes i li va sobrar l'èpica de Masc­he­rano per apro­fi­tar-ho també al Camp Nou. El Barça va fer una altra exhi­bició, sí, però té una lliçó per apren­dre si no vol que el camí cap a Wem­bley acabi sent intran­si­ta­ble.