No cal rumiar-s'ho gaire per fer balanç dels guanys de la jornada de Champions al Camp Nou. Cinc gols quan feia setmanes que el gol anava car; la definició dels que arriben, Iniesta, Keita, Alves, Piqué i Xavi, quan Villa i Messi no marquen; la recuperació de Pedro i Maxwell per oxigenar l'equip en la fase decisiva; la consolidació d'Adriano i Mascherano en un rol valuós en el conjunt; el momentàs d'Iniesta que augura grans coses; l'autoestima de Keita amb un gol clau i un matx valuós en descàrrec de la pèrdua de minuts; i, per descomptat, aquest 5-1 que resta estrès a la tornada a pocs dies del doble clàssic de lliga i copa.

Tampoc cal rumiar-s'ho gens per constatar la part negativa –si es pot dir així–, que és la insòlita polèmica al voltant del discurs i el to de Guardiola abans i després del partit. Coses d'un entorn farcit de retòrica, víscera i pressa, però escàs de rigor i fruit també d'un entrenador que –minuciós com és en la feina– vol controlar tots els factors que poden ajudar o llastrar el Barça en aquests tretze últims partits en què l'equip blaugrana ho pot guanyar tot (el triplet un altre cop) o perdre-ho tot.

És curiós veure com una victòria rellevant com la de dimecres cedeix terreny a algunes crítiques al tècnic blaugrana per «exagerar» les virtuts del Xakhtar abans del matx, per ser «alarmista» en la seva descripció prèvia d'aquests quarts de final i «massa» prudent en la valoració del triomf. Ha semblat fins i tot que era un problema que el tècnic no compartís l'entusiasme general. This is Barça.

És difícil desxifrar quina part del desgast que un dia portarà Guardiola a plegar és atribuïble a la defensa del seu discurs. Una ideologia farcida de valors positius (esforç, respecte, humilitat, solidaritat, competitivitat...) que hom posa a la motxilla de l'èxit d'aquest Barça amb la mateixa facilitat amb què els pot considerar una nosa en un moment d'emocions incontrolades. Quin cost té, per exemple, defensar Txigrinski davant un públic que el va crucificar sense pietat ni matisos ni segones oportunitats? I alertar de les virtuts d'un rival sabent que el missatge es llegirà en clau d'humor? No ho sabrem mai.

En tot cas, Guardiola ha predicat exactament el mateix de sempre. Els peus enganxats a terra (estem a quarts i el rival és el Xakhtar, no el Madrid), respecte màxim pel rival (el Xakhtar juga bé i ens pot fer mal), el focus en el pròxim partit (veig tothom més fora que dins de l'eliminatòria); intensitat innegociable per competir bé (necessitem l'ajut de l'afició... o no podem badar a Donetsk); o no donar per feta cap victòria (la lliga encara no és al sac, està prohibit perdre amb l'Almeria).

La contundència pot ser mesurable, però no hi ha novetat en el missatge, en els valors, en la ideologia. I, vingui de gust o no, és bo que sigui així, perquè són els mateixos que van portar aquest projecte a conquerir el triplet que ara es torna a perseguir. Segurament, el Barça necessita que torni Puyol per ser més complet al darrere; i que Messi, Villa i Pedro tornin a marcar gols; i que Bojan i Milito i Keita i Thiago ajudin quan toqui. Però, si de debò vol tornar a guanyar-ho tot, no pot fer les concessions que va fer en el quart d'hora següent a l'1-0 d'Iniesta, ni pot jugar contra el Madrid abans de fer-ho amb l'Almeria.

Avui, l'únic rival és l'equip andalús i l'únic camí cap a l'èxit és mantenir (o augmentar) el +8 en la classificació de la lliga.