De quins somnis inquiets s'ha despertat el Madrid convertit en l'insecte monstruós que va rebre el Barça abans-d'ahir?

La praxi de José Mourinho només resulta comprensible si el Real Madrid s'assumeix com a equip inferior. La història no diu pas que ho sigui respecte del Barça. Però entre les urgències del club i la determinació d'un entrenador sense escrúpols, l'escenari es converteix en pragmatisme pur. I el respecte per la història, en un anacronisme romàntic.

Després de l'empat, la part de l'entorn del Madrid que mira de justificar el joc contra el Barça diu que és «l'única manera de guanyar algun títol». Probablement no cal explicar que la frase suposa el triomf de Mourinho. El portuguès ha fet de la necessitat obsessió. Segons el combat dissenyat per Mourinho, el seu equip ha de jugar contra una mena de gegant omnipotent al qual, a més, se li permet tota mena de martingales perquè, com diu ell «quan juga malament, també guanya».

La realitat és que el Madrid no sap avui quina mena d'equip és. Mourinho ha confeccionat un pla en què tripijocs com els de la gespa s'han convertit en habituals. La pregunta més inquietant després de veure el primer dels quatre clàssics és: si el Madrid és capaç de jugar tan defensivament a casa seva, què no farà demà passat a Mestalla o el 3 de maig al Camp Nou?

El Madrid, el millor club del segle XX i posseïdor de la collita més important de copes d'Europa, és avui capaç de jugar contra el Barça amb nou futbolistes rere la línia de la pilota, tallar el joc amb un pla sinistre de faltes sistemàtiques i preparar el camp de manera que el rival no pugui desplegar el seu joc al primer toc. Ja no importa si guanya o perd. El Barça de Pep l'ha convertit en un equip petit. «Què m'ha passat?», deu pensar. Això no és cap somni.

Ramiro Martín-Llanos

Periodista