De quins som­nis inqui­ets s'ha des­per­tat el Madrid con­ver­tit en l'insecte mons­truós que va rebre el Barça abans-d'ahir?

La praxi de José Mou­rinho només resulta com­pren­si­ble si el Real Madrid s'assu­meix com a equip infe­rior. La història no diu pas que ho sigui res­pecte del Barça. Però entre les urgències del club i la deter­mi­nació d'un entre­na­dor sense escrúpols, l'esce­nari es con­ver­teix en prag­ma­tisme pur. I el res­pecte per la història, en un ana­cro­nisme romàntic.

Després de l'empat, la part de l'entorn del Madrid que mira de jus­ti­fi­car el joc con­tra el Barça diu que és «l'única manera de gua­nyar algun títol». Pro­ba­ble­ment no cal expli­car que la frase suposa el tri­omf de Mou­rinho. El por­tuguès ha fet de la neces­si­tat obsessió. Segons el com­bat dis­se­nyat per Mou­rinho, el seu equip ha de jugar con­tra una mena de gegant omni­po­tent al qual, a més, se li per­met tota mena de mar­tin­ga­les perquè, com diu ell «quan juga mala­ment, també gua­nya».

La rea­li­tat és que el Madrid no sap avui quina mena d'equip és. Mou­rinho ha con­fec­ci­o­nat un pla en què tri­pi­jocs com els de la gespa s'han con­ver­tit en habi­tu­als. La pre­gunta més inqui­e­tant després de veure el pri­mer dels qua­tre clàssics és: si el Madrid és capaç de jugar tan defen­si­va­ment a casa seva, què no farà demà pas­sat a Mes­ta­lla o el 3 de maig al Camp Nou?

El Madrid, el millor club del segle XX i posseïdor de la collita més impor­tant de copes d'Europa, és avui capaç de jugar con­tra el Barça amb nou fut­bo­lis­tes rere la línia de la pilota, tallar el joc amb un pla sinis­tre de fal­tes sis­temàtiques i pre­pa­rar el camp de manera que el rival no pugui des­ple­gar el seu joc al pri­mer toc. Ja no importa si gua­nya o perd. El Barça de Pep l'ha con­ver­tit en un equip petit. «Què m'ha pas­sat?», deu pen­sar. Això no és cap somni.

Ramiro Martín-Lla­nos

Peri­o­dista