Per què deu ser?

Havent jugat el mateix nom­bre de par­tits en la lliga, l'estadística diu que aquesta tem­po­rada Leo Messi només ha rebut 48 fal­tes i Cris­ti­ano Ronaldo, 77. Ho han expli­cat mol­tes vega­des alguns dels pobres mar­ca­dors que han hagut de tenir-los al davant a tots dos. Cris­ti­ano encara en l'un con­tra un, busca el cos a cos i és fàcil, gai­rebé ine­vi­ta­ble, entrar-hi en con­tacte cada pocs minuts, men­tre que Leo té una con­ducció de pilota tan veloç que per caçar-lo hau­ries d'acu­mu­lar una tar­geta groga en cada acció. L'expli­cació podria apli­car-se per­fec­ta­ment al Barça en con­junt. L'equip mou el joc amb tanta velo­ci­tat que els rivals sem­pre solen arri­bar al xoc tard, quan la pilota ja no hi és. Si la resta d'entre­na­dors ho expli­quen així, se suposa que Mou­rinho, un dels millors del món, també ho ha de tenir clar. També deu saber que un equip que té el 70% de la pos­sessió –com el Barça dime­cres al Ber­nabéu– té mol­tes menys pos­si­bi­li­tats de ser amo­nes­tat que un que en té el 30 i que es passa bona part del par­tit defen­sant-se o inten­tant recu­pe­rar la pilota. I també deu tenir pre­sent que donar galons a juga­dors com ara Ser­gio Ramos, que en els seus sis anys al Madrid ja ha estat expul­sat dotze vega­des –com ara Motta, que quan va aban­do­nar el Barça ho va fer com el segon blau­grana amb més expul­si­ons en tota la història de la lliga, i Pepe, de qui no cal ni par­lar-ne– implica un risc. Un risc que aug­menta en par­tits de tensió extrema com són els duels con­tra el Barça i unes semi­fi­nals de la Cham­pi­ons.

Segur que el poder del Barça i el seu joc exqui­sit estan desen­fo­cant els mèrits d'un Mou­rinho que un dia és el redemp­tor blanc, el des­co­bri­dor de la poció anti-Pep, i que l'endemà és con­si­de­rat un inepte fut­bolístic, un ene­mic del fut­bol. Ni una cosa ni l'altra. La com­pa­ració amb aquest Barça ina­bas­ta­ble que com­pe­teix un graó per sobre de la resta de mor­tals podria ser que acabés dibui­xant un Madrid gris, acom­ple­xat, poruc i amb una aurèola de der­rota impos­si­ble d'assu­mir pel madri­disme. L'afició blanca ràpida­ment obli­darà que si aquest Barça no fos el que és, el Madrid de Mou ja seria pro­ba­ble­ment campió de lliga –té 8 punts menys que el Barça però 17 més que el ter­cer clas­si­fi­cat–, tin­dria la copa del Rei al sac i segu­ra­ment també llui­ta­ria a Wem­bley per la desena copa d'Europa. Depe­nent del que passi en aquest últim clàssic, és pos­si­ble que a Mou­rinho no se li reco­ne­gui l'espe­rit com­pe­ti­tiu i dis­ci­pli­nat que ha donat a aquest Madrid. Però és que, abans de ser valo­rat amb justícia, ell també hau­ria de fer el pas previ de reconèixer que la seva aposta fut­bolística també implica uns ris­cos. Aca­bar amb deu juga­dors cada cop que s'enfronta amb el Barça, n'és un. Que l'afició del Madrid no suporti haver de ser, als ulls del món, l'equip rocós que sem­pre recula con­tra l'etern rival, n'és un altre.