Havent jugat el mateix nombre de partits en la lliga, l'estadística diu que aquesta temporada Leo Messi només ha rebut 48 faltes i Cristiano Ronaldo, 77. Ho han explicat moltes vegades alguns dels pobres marcadors que han hagut de tenir-los al davant a tots dos. Cristiano encara en l'un contra un, busca el cos a cos i és fàcil, gairebé inevitable, entrar-hi en contacte cada pocs minuts, mentre que Leo té una conducció de pilota tan veloç que per caçar-lo hauries d'acumular una targeta groga en cada acció. L'explicació podria aplicar-se perfectament al Barça en conjunt. L'equip mou el joc amb tanta velocitat que els rivals sempre solen arribar al xoc tard, quan la pilota ja no hi és. Si la resta d'entrenadors ho expliquen així, se suposa que Mourinho, un dels millors del món, també ho ha de tenir clar. També deu saber que un equip que té el 70% de la possessió –com el Barça dimecres al Bernabéu– té moltes menys possibilitats de ser amonestat que un que en té el 30 i que es passa bona part del partit defensant-se o intentant recuperar la pilota. I també deu tenir present que donar galons a jugadors com ara Sergio Ramos, que en els seus sis anys al Madrid ja ha estat expulsat dotze vegades –com ara Motta, que quan va abandonar el Barça ho va fer com el segon blaugrana amb més expulsions en tota la història de la lliga, i Pepe, de qui no cal ni parlar-ne– implica un risc. Un risc que augmenta en partits de tensió extrema com són els duels contra el Barça i unes semifinals de la Champions.

Segur que el poder del Barça i el seu joc exquisit estan desenfocant els mèrits d'un Mourinho que un dia és el redemptor blanc, el descobridor de la poció anti-Pep, i que l'endemà és considerat un inepte futbolístic, un enemic del futbol. Ni una cosa ni l'altra. La comparació amb aquest Barça inabastable que competeix un graó per sobre de la resta de mortals podria ser que acabés dibuixant un Madrid gris, acomplexat, poruc i amb una aurèola de derrota impossible d'assumir pel madridisme. L'afició blanca ràpidament oblidarà que si aquest Barça no fos el que és, el Madrid de Mou ja seria probablement campió de lliga –té 8 punts menys que el Barça però 17 més que el tercer classificat–, tindria la copa del Rei al sac i segurament també lluitaria a Wembley per la desena copa d'Europa. Depenent del que passi en aquest últim clàssic, és possible que a Mourinho no se li reconegui l'esperit competitiu i disciplinat que ha donat a aquest Madrid. Però és que, abans de ser valorat amb justícia, ell també hauria de fer el pas previ de reconèixer que la seva aposta futbolística també implica uns riscos. Acabar amb deu jugadors cada cop que s'enfronta amb el Barça, n'és un. Que l'afició del Madrid no suporti haver de ser, als ulls del món, l'equip rocós que sempre recula contra l'etern rival, n'és un altre.