Uns diran que dir el que penses és una virtut. Quan ho fas sempre, però, i a la teva conveniència, la virtut passa a ser una desvirtut que desvirtua el discurs i acaba per cansar el que escolta. No a tots, desgraciadament. Un fet que uneix un personatge (José Mourinho) amb una tipologia de periodisme que està avergonyint professionals que viuen la transformació de la seva professió com una degeneració de límits insospitats. Les tertúlies de matinada, per exemple, en què els colors i els forofismes contaminen els debats, s'han convertit en lluites dialèctiques en què es premia l'animalada, a veure qui la diu més grossa. La veritat, o acostar-se objectivament als fets, ha passat de moda. Ara el periodista (aquest tipus concret de periodista, si és que pot dir-se'n periodista) transforma la realitat fins a fer-la a la seva mida. L'opinió és més important; els fets, senzillament el pretext per encendre la guspira de la polèmica.

El tècnic portuguès, en tot aquest engranatge, és una pólvora de dimensions considerables. Un personatge que s'ha menjat la persona i que no li importa parlar de si mateix, deixant de banda el club que representa, per defensar unes tesis que tan sols se sustenten en resultats. És el preu de voler jugar més fora del camp que a dintre. Perquè és al camp on, en definitiva, es guanyen i es perden els partits. Per orgull d'alguns, i vergonya d'alguns altres.

Les antigues campanyes contra Guardiola (i Pellegrini, i tants altres), ara les banderes a favor de Mourinho, les manipulacions de fotografies, ara també de vídeos… estan construint un periodisme fanàtic, impertinent, a vegades insultant, groller i cada cop més de barra de bar que de redacció. La reflexió i l'opinió s'han deixat al servei dels radicals que compren els diaris i que fan pujar els índex d'audiència. Els altres, els que volen veure i els que volen fer un periodisme de veritat, observen atònits un espectacle sense aturador. Una figura com Mourinho, un egòlatra que creu que ell i els seus jugadors no tenen cap responsabilitat en l'últim 0-2 contra el Barça, és el convidat que faltava a la festa. És el que es creu el que diu, de tant dir-ho, i de tant dir-ho ho fa creure als altres que busquen i fomenten el negoci dels extremismes. Tristament és el que ven, és el benefici d'avui, però no serà el perjudici de demà? A qui pots convèncer quan l'has convençut tantes vegades amb enganys? No ens adonem que el que costa de debò és fidelitzar lectors, oients i teleespectadors. Perdre'ls és tan fàcil que el que costa és imaginar-se què hauries de fer per recuperar-los. Amb aquest periodisme, crec, estem lapidant part del futur. El present només està supeditat al vent. Mentre bufi i hi hagi boscos per cremar, el foc continuarà encès. Què en quedarà? El record d'un egòlatra i la vergonya per l'actuació d'alguns teòrics companys periodistes que segurament ja no hi seran per aixecar els arbres caiguts i recuperar la credibilitat d'una professió que ja camina perillosament al costat de l'abisme.