L'egòlatra i la vergonya

Uns diran que dir el que pen­ses és una vir­tut. Quan ho fas sem­pre, però, i a la teva con­veniència, la vir­tut passa a ser una des­vir­tut que des­vir­tua el dis­curs i acaba per can­sar el que escolta. No a tots, des­gra­ci­a­da­ment. Un fet que uneix un per­so­natge (José Mou­rinho) amb una tipo­lo­gia de peri­o­disme que està aver­go­nyint pro­fes­si­o­nals que viuen la trans­for­mació de la seva pro­fessió com una dege­ne­ració de límits insos­pi­tats. Les tertúlies de mati­nada, per exem­ple, en què els colors i els foro­fis­mes con­ta­mi­nen els debats, s'han con­ver­tit en llui­tes dialècti­ques en què es pre­mia l'ani­ma­lada, a veure qui la diu més grossa. La veri­tat, o acos­tar-se objec­ti­va­ment als fets, ha pas­sat de moda. Ara el peri­o­dista (aquest tipus con­cret de peri­o­dista, si és que pot dir-se'n peri­o­dista) trans­forma la rea­li­tat fins a fer-la a la seva mida. L'opinió és més impor­tant; els fets, sen­zi­lla­ment el pre­text per encen­dre la gus­pira de la polèmica.

El tècnic por­tuguès, en tot aquest engra­natge, és una pólvora de dimen­si­ons con­si­de­ra­bles. Un per­so­natge que s'ha men­jat la per­sona i que no li importa par­lar de si mateix, dei­xant de banda el club que repre­senta, per defen­sar unes tesis que tan sols se sus­ten­ten en resul­tats. És el preu de voler jugar més fora del camp que a din­tre. Perquè és al camp on, en defi­ni­tiva, es gua­nyen i es per­den els par­tits. Per orgull d'alguns, i ver­go­nya d'alguns altres.

Les anti­gues cam­pa­nyes con­tra Guar­di­ola (i Pelle­grini, i tants altres), ara les ban­de­res a favor de Mou­rinho, les mani­pu­la­ci­ons de foto­gra­fies, ara també de vídeos… estan cons­truint un peri­o­disme fanàtic, imper­ti­nent, a vega­des insul­tant, gro­ller i cada cop més de barra de bar que de redacció. La reflexió i l'opinió s'han dei­xat al ser­vei dels radi­cals que com­pren els dia­ris i que fan pujar els índex d'audiència. Els altres, els que volen veure i els que volen fer un peri­o­disme de veri­tat, obser­ven atònits un espec­ta­cle sense atu­ra­dor. Una figura com Mou­rinho, un egòlatra que creu que ell i els seus juga­dors no tenen cap res­pon­sa­bi­li­tat en l'últim 0-2 con­tra el Barça, és el con­vi­dat que fal­tava a la festa. És el que es creu el que diu, de tant dir-ho, i de tant dir-ho ho fa creure als altres que bus­quen i fomen­ten el negoci dels extre­mis­mes. Tris­ta­ment és el que ven, és el bene­fici d'avui, però no serà el per­ju­dici de demà? A qui pots convèncer quan l'has con­vençut tan­tes vega­des amb enganys? No ens ado­nem que el que costa de debò és fide­lit­zar lec­tors, oients i tele­es­pec­ta­dors. Per­dre'ls és tan fàcil que el que costa és ima­gi­nar-se què hau­ries de fer per recu­pe­rar-los. Amb aquest peri­o­disme, crec, estem lapi­dant part del futur. El pre­sent només està supe­di­tat al vent. Men­tre bufi i hi hagi bos­cos per cre­mar, el foc con­ti­nuarà encès. Què en que­darà? El record d'un egòlatra i la ver­go­nya per l'actu­ació d'alguns teòrics com­panys peri­o­dis­tes que segu­ra­ment ja no hi seran per aixe­car els arbres cai­guts i recu­pe­rar la cre­di­bi­li­tat d'una pro­fessió que ja camina peri­llo­sa­ment al cos­tat de l'abisme.