Abidal per l'aire, mantejat pels companys. Què era més important què això? Algun dels jugadors del Barça és capaç de dir una cosa més rellevant que veure ahir l'Abi saltant al camp, petonejat pel capità abans d'entrar-hi, com si es tractés d'una benedicció? Bona part del mèrit, o potser tota, és de Guardiola i Vilanova, capaços de transformar en positiva l'energia que es va generar al voltant del drama d'Abidal. Era fàcil refugiar-se en el xoc emocional que va rebre el grup. Però no. Ahir l'Abi volava pels aires i queia als braços dels companys, els braços d'un grup que sap sostenir-se.

El Barça torna a Wembley no com l'equip novell a la recerca de la seva primera alegria. Aviat farà vint anys d'aquell viatge de l'equip dels somnis de Johan. Dues dècades que convergeixen en aquest present. Una altra vegada en menys de sis mesos, el Barça va mostrar a 224 països de tot el món el que van veure en directe de quina manera pensa i executa això que es diu futbol. I com sotmet el milionari Madrid.

El Barça lluitarà a Londres per la quarta Champions, la que farà una mica de justícia a la seva història.

La gran incògnita sobre com sortiria el Real Madrid es va revelar ràpidament, perquè mai en els tres partits anteriors havia mostrat tanta ambició com els primers minuts del duel d'ahir. Pressionant la sortida del Barça i buscant porteria en menys de quatre passades. Tanta intensitat no es traduïa en ocasions, però. Passava una cosa estranya: el Madrid no oferia aquella imatge de submissió tan vista darrerament. Per moments, el Barça semblava un d'aquells boxejadors burletes que pregunten a un rival menor si el que està donant són els millors cops que té. Perquè el Madrid s'acostava a tres quarts de camp, mirava de dibuixar alguna passada amb sentit, però, a l'hora de la veritat, tot era foc d'encenalls.

El Barça s'havia acostat a Casillas amb un xut tou d'Iniesta i des del minut 12 Carvalho anava carregat amb una groga per haver mirat d'aturar Leo Messi. El portuguès hauria d'haver vist la vermella al cap de mitja hora de joc, per una altra falta a l'argentí. L'àrbitre el va indultar.

Un cop de cap de Sergio Busquets va ser el tret de sortida del Barça. Va ser commovedor veure com es desplegava en cada moviment ofensiu l'equip de Guardiola. Guiats per Leo Messi, els blaugrana van fer que treballés de valent Casillas, que ja sembla cansat de tanta heroïcitat. La metralla del Barça semblava imparable. Messi en tres ocasions i, seguidament, Villa i Pedro van buidar l'arsenal contra la porteria d'Iker, de vegades ràpid i d'altres afortunat.

Per més nerviosa que es posi la parròquia, a vegades no cal un gol per traçar una línia invisible entre un equip i el rival. La manera de conduir-se dins del duel, la seguretat i la confiança en l'execució estableixen la jerarquia del matx. L'un és el que mana. L'altre, el que somia i corre. Els atacs incessants del Barça no van modificar el resultat, però van fer que el Madrid es replegués esporuguit.

L'evidència que el Barça havia sabut desxifrar ràpidament el partit va ser una jugada que va acabar en córner. Una llarguíssima possessió al mig del camp, amb passades curtes, desmarcades de suport, de ruptura, i molta paciència fins a trobar la passada profunda per a l'escalada d'Alves. La jugada es va diluir, però va tenir un valor incalculable per a la confiança dels nois de Guardiola.

El partit va deixar veure més que mai de la naturalesa de cada equip. Perquè a pesar de les seves necessitats, el conjunt de Mourinho no està dissenyat per a la possessió, el camí més recomanable per manar i remuntar, sinó per a la verticalitat i la sorpresa. El Barça, en canvi, s'alimenta de l'harmonia del primer toc i la desmarcada.

El Madrid va repetir fórmula en l'inici de la segona part. Una manera de demostrar que només al 120 per cent es pot discutir un partit contra el Barça.

Durant aquells minuts es va generar la jugada a la qual s'agafarà el madridisme més ranci per protestar. Cristiano cau sobre Mascherano a la porta de l'àrea blaugrana, li impedeix defensar la jugada i Higuaín es queda sol davant de Baldés. L'àrbitre xiula abans que l'argentí definís al segon pal. La falta va ser clara.

De seguida es va diluir el Madrid, hipnotitzat pel toc, avorrit de córrer. Va ser llavors quan Valdés va iniciar un atac, va assistir Iniesta a les tres quarts de camp i el manxec va habilitar Pedro, que va definir amb l'esquerra i va trencar una ratxa de deu partits sense gols. Genial fins i tot a l'hora de les omissions, Messi era en realitat el destinatari de la passada d'Iniesta, però es va quedar quiet, va deixar que passés la pilota, conscient que era Pedro el que estava més ben col·locat per rebre i marcar.

Des la seva suite de luxe d'un hotel proper a l'estadi, Mourinho va enviar Adebayor al camp amb la missió clara d'aplicar la violència en cada pilota dividida. Era el missatge destructiu del Madrid. El futbol a penes li va servir per empatar, després d'un errada col·lectiva en el marcatge. Gol dels blancs i mitja hora per disputar encara.

L'empat no canviava les coses. El Madrid havia de fer dos gols més, tres en total, els mateixos que havia de marcar abans que el Barça fes el seu. Però era feina de l'amfitrió evitar que els blancs aprofitessin l'impuls anímic de no sentir-se del tot enfonsats.

Del minut 18 –el del gol del Madrid– fins al final, el Barça va oferir, possiblement, l'exhibició més arrodonida de maduresa futbolística. Va avortar cada intent del Madrid, es va fer l'amo del rellotge fins a treure de polleguera gent de fama de cavaller com Xabi Alonso, desfigurat per les seves queixes a l'àrbitre.

Pel que fa a la resta, Abidal va ser el més important de tot el que va passar ahir. La reserva anímica d'un equip irrepetible al qual l'espera Wembley.