El Barça ja era el campió vigent en començar la temporada. Passant l'equador, ja havia deixat clar que continuava sent el millor i ara ha acabat la feina guanyant la lliga tres jornades abans del final. Fàcil? Anunciat? Inexorable? Hi ha una sensació de déjà vu que vulnera la dimensió real de la conquesta blaugrana. La realitat és que fer que tot continuï igual un any després ha estat d'una dificultat i un mèrit colossals.

Moltes imatges descriuen la grandesa d'aquest equip. La penúltima, Abidal aixecat pels seus companys celebrant la victòria contra el càncer instants després d'obtenir el bitllet a la final de la Champions. Però si n'hi ha una que resumeix la superioritat del Barça en aquesta lliga és la maneta, el 5-0 al Madrid, una demostració espectacular, incontestable, metàfora d'una resposta que tothom es demanava el mes d'agost passat. Podrà el Barça de Guardiola mantenir la seva hegemonia malgrat l'aposta brutal del Madrid de Florentino amb 400 milions a la gespa i Mourinho a la banqueta? Doncs sí, ha pogut.

Per què? Res més indicat que una maneta d'arguments.

Un. Perquè el Barça és el millor equip. La plantilla no és la més cara, però té vuit campions mundials, té el millor jugador del món, té el podi complet de la Pilota d'Or, té un grup solidari en què tothom és important i té un entrenador que ha portat el seu equip a guanyar nou de les dotze competicions que ha disputat en tres anys, i falta la final de Wembley. La lliga no menteix; són 10 mesos, 38 jornades i 19 rivals, cap torneig exigeix tant. L'equip de Guardiola va degradar l'esperança blanca aquell 29-N, ha sumat 38 de 42 punts possibles contra els vuit primers classificats i, un altre cop, ha aconseguit pujar el llistó dels rècords i del bon joc.

Dos. Perquè el Barça tampoc enganya. Surt a guanyar-ho tot, busca la pilota i el gol des del minut 1, es manté sempre i arreu fidel a un estil marca de la casa, que captiva i guanya a parts iguals, i que és punta de llança d'un model que busca l'excel·lència a través del talent, l'esforç i l'esportivitat i que es recolza en el planter. Això el va portar a guanyar el 2009 i el 2010 i això l'ha dut ara a guanyar la tercera seguida, la cinquena en set anys. L'era d'aquest Barça històric continua oberta.

Tres. Perquè Guardiola ha sabut alimentar l'ambició i la motivació dels seus jugadors malgrat els èxits i el triomf en el mundial de Sud-àfrica i ells han sabut conservar la humilitat, l'esperit de sacrifici i superació i el respecte als rivals, valors que no tothom prioritza igual i que han permès als blaugrana rendir fins i tot per sobre del nivell de les dues temporades anteriors.

Quatre. Perquè el Barça ha tingut una fortalesa mental i una maduresa que li han permès, d'una banda, superar les campanyes fastigoses de desprestigi i desestabilització que li han orquestrat des del Madrid i el seu entorn sense distreure's, i de l'altra banda no buscar excuses quan el vent ha bufat en contra per decisions arbitrals o per baixes que han debilitat l'equip. Posar el focus en si mateix, corregir errors i trobar solucions li ha permès ser regular i fins i tot superar-se en l'adversitat.

Cinc. Perquè l'aposta de Florentino és rica en mitjans, però pobra en arguments. Molts diners, molt talent individual, però poc equip, poc futbol, poc projecte, massa excuses i un Mourinho capaç de cremar-ho tot per guanyar. El tècnic portuguès no era la panacea somiada. Si el Barça està bé, Mou també cau. I el Barça ha estat, un altre cop, més que bé.