No sem­bla que siguin temps per tocar el crostó al bar­ce­lo­nisme. L'ale­gria és tanta que es bar­reja amb la rutina. I el còctel espi­rituós, com la nit, de vega­des con­fon. Estava molt ocu­pat el culer mirant cap a la capi­tal, on l'imperi s'esmi­co­lava a les mans d'un por­tuguès atre­vit, que no es va atu­rar en un dels poquíssims ele­ments nega­tius que va dei­xar el serial con­tra el Real Madrid. Es tracta de la falta sob­tada de con­fiança de l'entorn en gene­ral cap a l'equip després de la der­rota en la final de la copa del Rei. Una acti­tud col·lec­tiva que, si s'ana­litzés detin­gu­da­ment, es diria que va ser majo­ritària i que va créixer com una heura veri­nosa al vol­tant d'un resul­tat. Aque­lla fra­gi­li­tat pel que pro­ba­ble­ment ha estat l'únic resul­tat advers del con­junt de Guar­di­ola en molt de temps ha de gene­rar, com a mínim, l'acti­vació d'una alarma: no és adi­ent ni reco­ma­na­ble incor­po­rar la idea de victòria a la rutina. «En fut­bol, bàsica­ment es perd», diu Mar­celo Bielsa, el men­tor secret de Guar­di­ola, admi­ra­dor fidel.

Però un dels efec­tes nocius –col·late­rals, con­jun­tu­rals, però nocius– de l'extra­or­di­nari equip de Guar­di­ola és, sens dubte, haver pro­vo­cat la con­fusió entre la parròquia. A València, lla­vors, es va insis­tir que havia estat «un par­tit estrany». L'estrany, en rea­li­tat, va ser que, al final, no eren les mans de Puyol sinó les de Casi­llas les que aixe­ca­ven la copa davant la mirada per­duda dels dino­sau­res de la llotja. Tan estrany s'ha tor­nat per­dre?

El més pre­o­cu­pant d'aque­lla nit valen­ci­ana va ser el retorn sob­tat del dis­curs vic­ti­mista. «Pepe –va dir algun ana­lista– és la clau i ara el Madrid ens té la mida presa.» No estra­nya­ven les ale­gries que es can­ta­ven des de la capi­tal –cosa que passa fins i tot quan el Madrid no gua­nya, com en aque­lla der­rota blanca 2-0 amb Juande Ramos a la ban­queta; estra­nyava el retorn de la por culer.

Què ha de fer un equip perquè el pes del resul­tat no posi fi d'una tacada al seu currículum imma­cu­lat? El bar­ce­lo­nisme, ja se sap, va recu­pe­rar la con­fiança i l'ale­gria quan l'equip va resol­dre amb auto­ri­tat l'eli­mi­natòria euro­pea. Però així no s'hi val.

César Menotti, campió del món amb l'Argen­tina el 1978, és un admi­ra­dor incon­di­ci­o­nal de Pep Guar­di­ola. Fa poques set­ma­nes es va deba­tre entre la vida i la mort per culpa de la seva addicció al tabac. Fa només uns dies, en tor­nar a ofe­rir una entre­vista després de recon­ci­liar-se amb la vida, va tenir ganes de par­lar d'allò que l'emo­ci­ona: «El Barça. D'aquells equips que que­da­ran en la història. Perquè juga sem­pre. Crec sin­ce­ra­ment que per al Barça, s'han aca­bat les parau­les per defi­nir-lo. Però no només perquè tin­gui bons juga­dors: aquí hi ha una altra cosa en marxa: l'apor­tació de l'entre­na­dor. De Guar­di­ola.»

Menotti, que en una entre­vista a El 9 Espor­tiu el 2008 va ser dels pocs que va asse­gu­rar que l'era Guar­di­ola al Barça seria un èxit, con­si­dera la feina del Pep «extra­or­dinària en tots els sen­tits»: «El Barça no juga així de bé perquè té Messi, Ini­esta i Xavi, sinó perquè té un entre­na­dor amb con­vic­ci­ons de ferro. I l'equip les manté. No és fàcil con­ser­var-les quan tot­hom et vol fer bai­xar del cim. Guar­di­ola és un entre­na­dor que no deixa de sor­pren­dre'm. Perquè tots els juga­dors sem­bla que juguen cada dia millor. I això no s'acon­se­gueix dient que la toquin i la toquin, sinó amb estratègia, intel·ligència, assaig i conei­xe­ment. I després, al camp, tot això es veu.»

Menotti ho diu con­vençut: «Si Guar­di­ola entrenés el Real Madrid, juga­ria com juga ara el Barça. N'estic segur.»

Però el Madrid va triar Mou­rinho, un entre­na­dor que no agrada a Menotti. «És vul­gar el que diu i el que fa. Dins d'aquesta vul­ga­ri­tat fut­bolística, Mou­rinho és el millor. Un pragmàtic. El seu fut­bol mai no m'ha emo­ci­o­nat.» El que sí que emo­ci­ona Menotti és el Barça, l'equip del seu admi­rat Guar­di­ola. El pri­mer tema de con­versa que va treure després de tor­nar a sen­tir-se viu.

Per això, Wem­bley s'ha de cele­brar. L'afició ha de salu­dar l'equip. Home­nat­jar-lo. Passi el que passi.