No sembla que siguin temps per tocar el crostó al barcelonisme. L'alegria és tanta que es barreja amb la rutina. I el còctel espirituós, com la nit, de vegades confon. Estava molt ocupat el culer mirant cap a la capital, on l'imperi s'esmicolava a les mans d'un portuguès atrevit, que no es va aturar en un dels poquíssims elements negatius que va deixar el serial contra el Real Madrid. Es tracta de la falta sobtada de confiança de l'entorn en general cap a l'equip després de la derrota en la final de la copa del Rei. Una actitud col·lectiva que, si s'analitzés detingudament, es diria que va ser majoritària i que va créixer com una heura verinosa al voltant d'un resultat. Aquella fragilitat pel que probablement ha estat l'únic resultat advers del conjunt de Guardiola en molt de temps ha de generar, com a mínim, l'activació d'una alarma: no és adient ni recomanable incorporar la idea de victòria a la rutina. «En futbol, bàsicament es perd», diu Marcelo Bielsa, el mentor secret de Guardiola, admirador fidel.

Però un dels efectes nocius –col·laterals, conjunturals, però nocius– de l'extraordinari equip de Guardiola és, sens dubte, haver provocat la confusió entre la parròquia. A València, llavors, es va insistir que havia estat «un partit estrany». L'estrany, en realitat, va ser que, al final, no eren les mans de Puyol sinó les de Casillas les que aixecaven la copa davant la mirada perduda dels dinosaures de la llotja. Tan estrany s'ha tornat perdre?

El més preocupant d'aquella nit valenciana va ser el retorn sobtat del discurs victimista. «Pepe –va dir algun analista– és la clau i ara el Madrid ens té la mida presa.» No estranyaven les alegries que es cantaven des de la capital –cosa que passa fins i tot quan el Madrid no guanya, com en aquella derrota blanca 2-0 amb Juande Ramos a la banqueta; estranyava el retorn de la por culer.

Què ha de fer un equip perquè el pes del resultat no posi fi d'una tacada al seu currículum immaculat? El barcelonisme, ja se sap, va recuperar la confiança i l'alegria quan l'equip va resoldre amb autoritat l'eliminatòria europea. Però així no s'hi val.

César Menotti, campió del món amb l'Argentina el 1978, és un admirador incondicional de Pep Guardiola. Fa poques setmanes es va debatre entre la vida i la mort per culpa de la seva addicció al tabac. Fa només uns dies, en tornar a oferir una entrevista després de reconciliar-se amb la vida, va tenir ganes de parlar d'allò que l'emociona: «El Barça. D'aquells equips que quedaran en la història. Perquè juga sempre. Crec sincerament que per al Barça, s'han acabat les paraules per definir-lo. Però no només perquè tingui bons jugadors: aquí hi ha una altra cosa en marxa: l'aportació de l'entrenador. De Guardiola.»

Menotti, que en una entrevista a El 9 Esportiu el 2008 va ser dels pocs que va assegurar que l'era Guardiola al Barça seria un èxit, considera la feina del Pep «extraordinària en tots els sentits»: «El Barça no juga així de bé perquè té Messi, Iniesta i Xavi, sinó perquè té un entrenador amb conviccions de ferro. I l'equip les manté. No és fàcil conservar-les quan tothom et vol fer baixar del cim. Guardiola és un entrenador que no deixa de sorprendre'm. Perquè tots els jugadors sembla que juguen cada dia millor. I això no s'aconsegueix dient que la toquin i la toquin, sinó amb estratègia, intel·ligència, assaig i coneixement. I després, al camp, tot això es veu.»

Menotti ho diu convençut: «Si Guardiola entrenés el Real Madrid, jugaria com juga ara el Barça. N'estic segur.»

Però el Madrid va triar Mourinho, un entrenador que no agrada a Menotti. «És vulgar el que diu i el que fa. Dins d'aquesta vulgaritat futbolística, Mourinho és el millor. Un pragmàtic. El seu futbol mai no m'ha emocionat.» El que sí que emociona Menotti és el Barça, l'equip del seu admirat Guardiola. El primer tema de conversa que va treure després de tornar a sentir-se viu.

Per això, Wembley s'ha de celebrar. L'afició ha de saludar l'equip. Homenatjar-lo. Passi el que passi.