El primer any de mandat de Sandro Rosell ha estat tan bo esportivament parlant que no trobaríem culer, soci o no soci, que no signés ara cinc anys més de mandat com aquest. Després vindrien els matisos. Rosell estaria més satisfet si hagués tancat l'exercici amb beneficis en comptes de pèrdues; i un soci de peu ho estarà més si no li haguessin maltractat la fibra culer, per exemple, amb la publicitat de Qatar, la cirurgia de les seccions o la poca diligència per liderar la defensa del club i de tota la seva gent dels atacs externs, que és el que va fer Rosell ahir de manera impecable però amb força retard.

Estrena tan triomfal a la llotja no té precedents. I això té com a mínim dues lectures prèvies, les dues positives. La primera és que el club té un model esportiu sòlid, que funciona i que permet rendiments brillantíssims a una junta directiva que acaba d'aterrar. I la segona, que el model institucional basat en l'elecció democràtica dels dirigents no és una rèmora com algun cop s'ha dit si tothom actua amb seny i sentit de club.

Sandro Rosell tenia dos grans reptes quan va assumir la presidència: el continuisme esportiu i la consolidació econòmica. Esportivament, els 15 o 16 títols amb que tancarà aquesta temporada i, particularment, pel que fa al primer equip, la tercera lliga consecutiva, la segona Champions en tres anys, les renovacions de Guardiola, Alves i Busquets i l'aposta renovada per la Masia avalen una bona feina.

Llàstima, això sí, que Rosell no pugui dissimular el mal de ventre quan li parlen d'herència esportiva, perquè la realitat que qualsevol pot veure és que l'èxit d'avui rau en la bona gestió d'un model parit i desenvolupat durant el mandat de Laporta, inspirat pel Cruyff entrenador fa una vintena d'anys i amb el suport d'una Masia construïda per Núñez. I, no cal dir-ho, alimentat amb al treball de molta gent. Des d'un Charly Rexach que amb Rosell ha tornat feliçment al club, a un Albert Benaiges que amb Rosell lamentablement deixa el futbol de base.

La falta de química amb una part del passat no ajudarà a millorar cap balanç. I tampoc hi ajudarà que Rosell s'allunyi del soci que ell va convertir en el centre de la campanya, del programa i gairebé del seu leit motive com a president. Ho dic perquè no seríem fidels a la realitat i a la labor constructiva del periodisme si la crònica d'aquest primer balanç històric no recollís la indignació de molts socis per temes com la pujada d'abonaments (supercopa), el suspens de la nova agència de viatges en la tornada de Wembley, la destralada a la secció d'hoquei sobre patins, la mutilació esportiva de les seccions amateurs i la substitució d'Unicef per Qatar a la samarreta. Té raó Rosell; el dirigent ha de prendre decisions encara que siguin impopulars, per això el trien. Però també el trien perquè sigui sensible a les preocupacions dels seus socis. Convé no oblidar-ho.