Segurament la jornada d'ahir va ser de glòria per al Real Madrid i, especialment, pel seu entrenador, José Mourinho. Bàsicament perquè, tot i que carregat de raons, el Barça va baixar al subsòl, allà on habita el portuguès que aspira a cínic i raneja el patetisme. Encara que hagi estat només per complir la promesa de respondre, la realitat és que Sandro Rosell va fer això que Mourinho havia buscat durant tota la temporada que el Barça fes. Aquí som, llavors, a les clavegueres del futbol, on el Madrid s'ha condemnat a viure fins que vegi una mica de llum en forma de títols i on el Barça, a contracor, segurament, hi ha decidit anar de visita per contestar. Mourinho, content.

Era qüestió d'un temps molt curt la resposta del Real Madrid. La immediatesa el delata. Va respondre amb frases de difícil digestió, més properes a la realitat virtual que l'entrenador del primer equip de futbol ha creat per salvar la seva imatge a costa de la història centenària d'un club.

Una nostàlgia laportista sembla que s'ha apoderat de part de la crítica a l'hora de mesurar l'acció de govern de Rosell. A més d'un parroquià li cau la baba imaginant com d'agressiu hauria estat aquests dies l'expresident. Amb quanta verborrea. Com d'irònic i guerrer. Rosell ho sap. «Nosaltres fem, no parlem», necessita excusar-se. A les clavegueres, però, es demana sang. Trencament de relacions. Guerra oberta.

El silenci i la prudència es penalitzen. Han deixat de ser virtuts. Sonen tous. Ahir, fins i tot des de les preguntes de la premsa, es va demanar indirectament al president una postura més radical. Per això a molta gent li ha semblat irrisòria l'amenaça de «trencament de relacions». Rosell entén que és un fet greu trencar peres amb un equip com el Real Madrid. Des de les clavegueres, però, aquests valors s'interpreten com gestos mancats de fibra. Són més aviat tendres i romàntics en el sentit que als materialistes els agrada el romanticisme. Un sentit pejoratiu, banal, fútil. Rosell apel·la a la dignitat de les persones i les institucions quan diu que de cap manera té ganes de trencar relacions. Perquè ho considera un pas greu. Però a l'idioma de les clavegueres, trencar relacions què seria? Deixar de dinar i veure el clàssic junts a la llotja. Només això. Però no. És més. Trencar relacions té una càrrega simbòlica certament pesant. És un intangible. Recorda vells valors com l'honor i la cavallerositat, l'esportivitat i l'honestedat. Trets dels quals elReal Madrid –consentint els rampells de Mourinho– s'ha allunyat perillosament donant l'esquena als «valors» als quals va al·ludir Jorge Valdano quan, un cop més, va plegar víctima d'una nova deriva de Florentino Pérez.

Mentre tot això passa, mentre les directives es comuniquen a còpia de comunicats, atacs i contraatacs, estires i arronses, la insuportable maquinària silenciosa continua el seu camí. Parlem, és clar, d'un altre intangible: l'esperit futbolístic de l'escola blaugrana. Ahir un equip ple de nois del juvenil B i el cadet es va classificar per a la final del mundial sub-17 de clubs superant el Real Madrid a Madrid. Els blancs jugaven amb el seu equip titular. Els blaugrana, no, perquè elmillor equip juvenil possible és ara competint en la copa del Rei, a un pas de la final, guiats d'Òscar Garcia. Gent com ara Deulofeu, per exemple, que ja ha debutat a segona A, no va poder ajudar ahir els seus companys. Hi havia altres promeses. Algunes especialment interessants, com ara David Babunski, l'argentí Rolón, el lateral Grimaldo i el porter Ondoa, heroi de la tarda. Va guanyar el Barça. Però de veritat que tant és. Va jugar bé. Amb respecte i identitat. La continuïtat que ha donat al club una idea i una manera de fer que s'ha tornat com una llosa insuportable per a Florentino Pérez: perquè no només no la pot comprar, sinó que si la construís ara no la veuria presidint la llotja banca. I això és un escenari que el president del Madrid, és clar, no preveu.