Barack Obama i Cristiano Ronaldo estan d'acord. Messi i el Barça són els referents del futbol mundial. El president dels Estats Units els cita quan li toca rebre el campió de la Major League Soccer, i el portuguès del Real Madrid ho fa quan promet «baixar el Barça del cim» la temporada que ve. Obama se suma als reportatges del Newsweek o del New York Times que es pregunten pel millor equip de la història, a l'entronització de tota la premsa mundial i al mar d'elogis que manté el barcelonisme levitant ja fa setmanes. I al darrere de CR7 hi ha la duríssima competència i l'ambició de tots els rivals per ocupar el lloc que ara ocupa el Barça de Guardiola. Són òptiques diferents, però el missatge de fons és el mateix. El Barça haurà de pencar molt per mantenir aquest rol.

Cap equip té tan a l'abast com el Barça ocupar aquest cim d'aquí a un any. I no obstant això, és una gesta que no permet gaires concessions. S'equivoca Ronaldo si pensa que fer baixar el Barça del cim depèn només del que puguin fer ell i el Madrid de Mourinho, perquè fonamentalment depèn del Barça. L'equip blaugrana està en un nivell superior. Avantatja de molt la resta, per jugadors, per col·lectiu, per maduresa, per convicció i fins i tot per full de ruta. Per això, encara que sembli un tòpic, el principal rival del Barça serà el Barça. Caldrà que el Barça baixi de l'esglaó més alt del podi perquè algun altre equip hi pugui pujar. Per això és tan important que el Barça faci la seva part de la feina.

La plantilla és millorable, l'equip necessita estímuls i variants per mantenir o incrementar la competitivitat, el grup també necessita alimentar la fam de títols. Incorporar tres o quatre jugadors de gran nivell (planter inclòs) forma part de la resposta a aquestes necessitats. I també forma part de la teràpia per aconseguir que qui pugui donar 10 no es conformi a donar 7 o 8. Una de les grans virtuts d'aquest Barça és la combinació de talent i esforç, la seva humilitat sent el més gran, la seva solidaritat amb el col·lectiu sent individus privilegiats. Mantenir aquestes virtuts és aspirar clarament a mantenir-se al cim.

I després hi ha la qüestió ambiental. Ningú li ha passat factura a Villa pels 40 milions que va costar. Ni a Alves per l'estira-i-arronsa de la renovació. Ni a Xavi, Iniesta o Messi pel que cobren en temps de crisi. S'ho han guanyat. El barcelonisme els valora pel que són, pel que aporten. Convertirem ara en un problema els 35 milions del traspàs de Cesc? El farem responsable que Thiago no tingui lloc o més protagonisme a l'equip? Dispararem contra l'harmonia que regna a les distintes capes que envolten els jugadors (equip, vestidor, club, Camp Nou, entorn)?

El Barça ocupa una posició de privilegi en el futbol mundial i mantenir-la depèn només del Barça i les seves circumstàncies. Renovar Thiago és un granet de sorra, però en queda un munt per posar.