De seguida que l'àrbitre va xiular el final del partit, Leo Messi es va preocupar només de saber on era la pilota. La tenia Julio César, el porter del Granada. A una quinzena de metres, Messi se'l va mirar, després va mirar a l'altre costat, cap al mig del camp, on hi havia els seus companys celebrant la victòria i saludant els seus rivals. Ja estava situat. Ell va tornar-se a girar cap a Julio César i li va fer un gest inequívoc per demanar-li la pilota. Dient-li: “És per a mi.” O potser un directe: “És meva.” Sí, se l'havia guanyat altre cop, amb l'enèsim trio de gols entre els 234 que acabava de sumar. Julio César se li va acostar i li va donar la pilota. Messi se la va posar sota el braç, en un gest que ja és quotidià, i llavors sí que ja es va apropar als seus companys per acomiadar-se del públic del Camp Nou i estrenar el seu nou estatuts de màxim golejador de la història del Barça.

La primera pilota que va tenir la hi va regalar la seva àvia Celia, la que va convèncer el primer entrenador perquè el fes jugar almenys quan li faltessin jugadors. Des d'aquell primer regal, des del primer partit que va jugar, Lionel Messi ja no s'ha separat de la pilota. Ara li fa una il·lusió tremenda anar augmentant la seva col·lecció de pilotes signades pels companys pels seus hat-tricks, pòquers de gols o el repòquer contra el Bayer Leverkusen. Ja ha fet més gols que César en partits oficials, i potser ja té en el punt de mira els 357 gols (en 357 partits, amistosos inclosos) de Paulino Alcántara. Aquesta temporada Messi ja ha superat el seu rècord de gols (53). N'ha fet 54, però també ha xutat més vegades que mai al pal (una dotzena) i ha fet més de vint assistències de gol, l'última en el gol de Xavi que va obrir el marcador contra el Granada. No té més límit que el que ell es vulgui marcar, coincideixen els que treballen amb ell cada dia. “Arribarà on vulgui mentre en tingui ganes”, va dir Tito Vilanova fa temps, molt abans d'aquest rècord absolut. L'ajudant de Guardiola el coneix més bé que ningú, perquè a part d'aquests quatre anys també el va entrenar en el futbol base, i va ser el primer tècnic que el va posar d'atacant pel mig, o el fals davanter centre com n'hem acabat dient. La posició on ha esclatat com a golejador. Guardiola va admetre en la roda de premsa després del partit contra el Granada que és lícita la comparació de Messi amb Michael Jordan: “Domina el joc, el futbol, com Jordan dominava el seu.” El tècnic del Barça, però, havia fet ell mateix la comparació entre Messi i Jordan dos anys abans. I dimarts també va explicar quin creu ell que és el secret de Messi: “El més important és la mentalitat que té.”

Efectivament, Messi no només vol jugar sempre, sinó que ho fa a un nivell altíssim amb una continuïtat mai vista. És per això que si arriba a estar tres partits sense marcar fa la sensació que travessa una crisi. A ell això no el preocupa. Després de fer els cinc gols contra el Bayer i recordant-li les crítiques perquè després de les vacances de Nadal li costava marcar, va dir: “Sempre vaig estar tranquil. Es parlava de moltes coses, però jo estic més enllà de les coses bones i dolentes que es diguin. Estava tranquil perquè tenia tota la confiança dels meus companys i de l'entrenador. No tinc por del que es diu.” La comprensió de la importància del joc d'equip, del paper dels companys i del tècnic, és una cosa que també el distingeix. Guardiola ha tingut clar sempre que havia de generar les millors condicions perquè Messi donés el màxim rendiment. Així va passar quan el va treure de la banda dreta i el va col·locar de fals davanter centre. I per això rendeix més encara aquesta temporada, perquè, com va explicar Guardiola dimarts, aquest any els seus socis principals, Xavi, Iniesta i també Cesc, juguen més a prop d'ell que l'any passat, cosa que també ha fet incrementar, per exemple, la capacitat golejadora de Xavi.

Ara les preguntes que tothom es fa només són sobre el futur: Ha tocat sostre? És ja el millor jugador de la història? Només ho dirà el temps. Ni ell hi dóna importància: “No jugo per ser el millor del moment ni de tots els temps, sinó per fer les coses bé, pel Barça, per l'Argentina, per la gent i, sobretot, per mi”, va dir fa uns dies. Que sigui millor que Di Stefano, Pelé, Cruyff o Maradona es pot arribar a discutir encara o simplement es pot esquivar el dilema dient que és molt difícil comparar entre diferents èpoques. Però que ja és un d'ells no ho qüestiona ningú. Messi ha estat capaç de calcar gols de Maradona. Els dos que Diego va fer contra Anglaterra: el de la “mà de Déu” Messi el va fer contra l'Espanyol, i el segon també el va replicar contra el Getafe. També ha estat capaç de sortir en una foto exactament com ho va fer Cruyff en la seva època al Barça: fent de porter traient una pilota en un vol espectacular. A Pelé se'l recorda, per exemple, pels dos no-gols que va fer, i Messi ha estat capaç de fabricar gols que semblaven impossibles. I els més vells expliquen que potser a qui més s'assembla Messi és a Di Stéfano. Perquè tots dos fan de tot i per la seva capacitat de fer més bons els seus companys. Però l'únic que a l'edat que té ara Messi havia acumulat mèrits comparables és Pelé, que ja havia guanyat dos mundials i havia fet més de tres-cents gols, amb aquella generositat amb què els comptava tots i cadascun, encara que fossin al pati de l'escola. Amb totes aquestes comparacions possibles o no, el que segurament ha fet Messi és mostrar-nos la connexió que hi ha entre el millor futbol, els millors futbolistes, de totes les èpoques. La mateixa síntesi que ha estat capaç de fer el Barça, que també es troba, en plena vida encara, com Messi, en la tessitura de ser considerat el millor equip de totes les èpoques. Perquè al capdavall, el que és Messi és un gran jugador d'equip. Un jugador que plora quan perden, com ho va fer al vestidor del Pizjuán quan es van acomiadar del primer títol des de l'arribada de Guardiola. Individualment, probablement és el millor jugador de la història amb 24 anys. Deixem-ho així. De moment.