Fa tres setmanes, un cop disputat el derbi, del tot intranscendent, el Camp Nou ja va gaudir de la festa del comiat a Guardiola. Però la temporada que tanca el cicle del Pep team no podia acabar sense una celebració de les de debò, de les que arriben després d'un títol, com ja s'ha convertit gairebé en una tradició obligada de cada final de curs des que el de Santpedor és a la banqueta. Finalment, però, no va ser com tothom s'esperava, ja que hi van faltar els tradicionals parlaments dels jugadors.

Aquest cop, a diferència del que va passar fa un any després de guanyar la Champions a Wembley, no hi va haver cap rua prèvia per la ciutat. Potser per això, perquè amb el bon temps molta gent és fora de Barcelona –alguns encara eren a Madrid– o per culpa de l'horari, l'estadi no va mostrar ahir la millor imatge. De fet, només la primera graderia estava més plena que buida. A la tercera, ni una ànima tret d'alguna de solitària. En total, poc més de 30.000 espectadors, a tot estirar. Per amenitzar l'espera des que es van obrir les portes, a les set tocades de la tarda, fins gairebé a les deu de la nit que va començar la festa, Pep Callau va animar un cop més la parròquia, acompanyat d'actuacions musicals de grups com ara Buhos i Gertrudis. Aquest escalfament previ va anar pujant d'intensitat, a mesura que s'acostava l'hora de la veritat. Crits de “boti, boti, boti, madridista qui no boti” just abans que s'apaguessin els llums i tot seguit, la primera de les sorpreses. Els quatre capitans, Iniesta, Valdés, Xavi i Puyol, per aquest ordre, van aparèixer del no-res per dirigir-se als espectadors amb un guió preestablert, cadascun en una cantonada de les àrees.

L'afició va agafar el relleu dels seus ídols i fent llum amb els seus telèfons mòbils, van crear el millor teló de fons per a l'aparició dels Teràpia de Shock amb l'emotiva cançó Sense tu. Després que s'escoltés l'Amics per sempre, va aparèixer també la pirotècnia, amb els colors de la senyera. I després de l'actuació de Jofre Bardagí, el que tothom esperava. Manel Vic, tot i la seva afonia, va anar presentant tots els membres del cos tècnic un per un i, a continuació, els jugadors del filial que han participat aquest curs amb el primer equip. De la plantilla, el primer que va saltar a la tarima instal·lada al mig del camp va ser Fontàs –es va seguir l'ordre invers dels dorsals–, però el que es va endur la primera gran ovació de la nit va ser Pedro. Amb Messi, és clar, va arribar el moment de bogeria col·lectiva. Dani Alves, amb el braç en cabestrell, tampoc s'ho va perdre i, tot i no poder ser-hi, tothom es va recordar d'Abidal. Amb Tito Vilanova i Guardiola presentats, Puyol va rebre la copa aconseguida dissabte –els altres tres trofeus obtinguts aquest curs també hi eren– per aixecar-la junt amb els seus companys. I després que els jugadors decidissin no fer els habituals parlaments –se'ls va arribar a oferir el micròfon–, van passar directament a fer la volta d'honor, acompanyats molts dels seus fills. I d'aquí, al vestidor, deixant amb un pam de nas tots els presents, fet que va provocar, fins i tot, algun xiulet.