La pri­mera impressió que trans­me­tia Tito Vila­nova quan va fer del fut­bol la seva pro­fessió era la de ser un paio ele­gant i fi, el que ara se'n diu gla­murós. Una bona perxa, un cabell cui­dat i tallat amb el ser­rell fins a les celles –com si es tractés d'un empe­ra­dor romà–, ben per­fu­mat i ves­tint roba –inclo­ent-hi la inte­rior– de marca eren els ele­ments de la façana externa d'una per­sona amb un caràcter més aviat cal­mat, amb certa dosi de timi­desa i un punt just de sor­ne­gue­ria. La seva imatge externa el podia fer dis­tant, però era pro­per quan se'l trac­tava. I aquesta apa­rença i forma de ser no vari­ava en un camp de fut­bol. A la gespa era un inte­rior esti­lista, molt ben dotat tècni­ca­ment, que trans­for­mava els movi­ments al mig del camp en una core­o­gra­fia. Era d'aquells juga­dors que a les fotos sem­pre que­den bé perquè no són de grans esca­ra­falls i sí, en canvi, de movi­ments ele­gants, estètics. I tant a fora com a dins del camp mos­trava un interès per apren­dre. Era dels pocs fut­bo­lis­tes que van com­pa­gi­nar els seus ini­cis pro­fes­si­o­nals, l'any 1990, amb l'estudi d'una car­rera (em penso que era empre­sa­ri­als). Ampliar conei­xe­ments li ser­via per omplir un dipòsit de sapiència que li per­me­tia des­ple­gar una altra de les seves qua­li­tats: una gran capa­ci­tat analítica i refle­xiva. Feta la reflexió, tenia clar el con­cepte i per això no li calien grans dis­ser­ta­ci­ons per comu­ni­car-lo. Vila­nova no era de grans dis­cur­sos –ni els neces­si­tava– perquè tenia molt clares les coses.

El seu pri­mer destí com a juga­dor pro­fes­si­o­nal va ser la Unió Espor­tiva Figue­res, on va arri­bar cedit pel Barça, jun­ta­ment amb el seu inse­pa­ra­ble amic Aureli Alti­mira i Joan Blan­quera. En el club empor­danès ja hi havia jugat de juve­nil quan va fer el BUP a La Salle de la capi­tal empor­da­nesa. Un cop va començar el curs, el pare d'en Tito el va por­tar a La Finca, on s'entre­nava l'equip, perquè fes una prova. L'entre­na­dor era Joan Labòria –exju­ga­dor de pri­mera divisió–. “No em por­tes pas cap paquet”, li va dir al pare. Només s'havien jugat cinc minuts de par­ti­det quan el tècnic es va acos­tar fins a la banda: “Hòstia, és un feno­men. Me'l quedo.” A l'equip de l'escola només hi va jugar una tem­po­rada. Ell i els seus com­panys eren massa bons –van que­dar sub­cam­pi­ons de Cata­lu­nya– i van pas­sar en bloc al Figue­res. I una tem­po­rada més tard –l'octu­bre del 1984–, a la Masia. Com a com­pen­sació pel fit­xatge, el Barça es com­pro­me­tia a dis­pu­tar un par­tit que s'havia de jugar l'agost del 1985, però no va tro­bar cap forat a l'agenda. Per evi­tar la pena­lit­zació de dos mili­ons i mig de pes­se­tes que hau­ria d'haver pagat al Figue­res, es va arri­bar a l'acord de jugar l'amistós l'estiu següent. I el club empor­danès va sor­tir-hi gua­nyant ja que es va fer coin­ci­dir amb l'estrena del nou estadi muni­ci­pal, el 25 d'agost del 1986, i es van reco­llir 14 mili­ons de pes­se­tes, que és el preu, doncs, que el Bar­ce­lona va aca­bar pagant per Vila­nova. A aquest camp qua­tre anys més tard, i després d'una etapa al filial blau­grana, hi tor­nava per jugar-hi dues tem­po­ra­des. El seu entre­na­dor va ser Jorge D'Ales­san­dro, un savi del fut­bol amb qui va sin­to­nit­zar molt. Un perquè li agra­dava par­lar i l'altre perquè volia apren­dre i això feia que les xer­ra­des entre ells dos s'allar­gues­sin minuts i minuts. Les qua­li­tats fut­bolísti­ques de Tito, afe­gi­des al seu interès tàctic, van fer que fos un dels juga­dors en qui més va con­fiar el tècnic argentí. I va ser un pun­tal en la tem­po­rada 1991/1992, en què l'equip va estar a punt de pujar a pri­mera. Pre­ci­sa­ment el par­tit en què el Figue­res va que­dar fora de les pla­ces d'ascens directe, al camp de l'Eibar, va ser de les poques oca­si­ons en què Vila­nova es va escal­far. Al ves­ti­dor, ell, Alti­mira i algun altre juga­dor de la Unió van recri­mi­nar a un com­pany “il·lus­tre” com Lobo Car­rasco la seva pas­si­vi­tat. A Car­rasco se'l va fit­xar en el tram final de la tem­po­rada per pujar i se'l va pagar bé, men­tre que molts de la plan­ti­lla –entre ells Vila­nova i Alti­mira– feia mesos que no cobra­ven. Ells tenien pro­fes­si­o­na­li­tat i ambició per pujar. Al final d'aque­lla tem­po­rada van aca­bar mar­xant; en Vila­nova a pri­mera divisió amb el Celta i Alti­mira al Bada­joz. I a par­tir d'aquí...