Glamur fora i dins
Una imatge cuidada i elegant protegia una personalitat calmada, reflexiva, amb un punt de sornegueria i disposada sempre a aprendre
La primera impressió que transmetia Tito Vilanova quan va fer del futbol la seva professió era la de ser un paio elegant i fi, el que ara se'n diu glamurós. Una bona perxa, un cabell cuidat i tallat amb el serrell fins a les celles –com si es tractés d'un emperador romà–, ben perfumat i vestint roba –incloent-hi la interior– de marca eren els elements de la façana externa d'una persona amb un caràcter més aviat calmat, amb certa dosi de timidesa i un punt just de sornegueria. La seva imatge externa el podia fer distant, però era proper quan se'l tractava. I aquesta aparença i forma de ser no variava en un camp de futbol. A la gespa era un interior estilista, molt ben dotat tècnicament, que transformava els moviments al mig del camp en una coreografia. Era d'aquells jugadors que a les fotos sempre queden bé perquè no són de grans escarafalls i sí, en canvi, de moviments elegants, estètics. I tant a fora com a dins del camp mostrava un interès per aprendre. Era dels pocs futbolistes que van compaginar els seus inicis professionals, l'any 1990, amb l'estudi d'una carrera (em penso que era empresarials). Ampliar coneixements li servia per omplir un dipòsit de sapiència que li permetia desplegar una altra de les seves qualitats: una gran capacitat analítica i reflexiva. Feta la reflexió, tenia clar el concepte i per això no li calien grans dissertacions per comunicar-lo. Vilanova no era de grans discursos –ni els necessitava– perquè tenia molt clares les coses.
El seu primer destí com a jugador professional va ser la Unió Esportiva Figueres, on va arribar cedit pel Barça, juntament amb el seu inseparable amic Aureli Altimira i Joan Blanquera. En el club empordanès ja hi havia jugat de juvenil quan va fer el BUP a La Salle de la capital empordanesa. Un cop va començar el curs, el pare d'en Tito el va portar a La Finca, on s'entrenava l'equip, perquè fes una prova. L'entrenador era Joan Labòria –exjugador de primera divisió–. “No em portes pas cap paquet”, li va dir al pare. Només s'havien jugat cinc minuts de partidet quan el tècnic es va acostar fins a la banda: “Hòstia, és un fenomen. Me'l quedo.” A l'equip de l'escola només hi va jugar una temporada. Ell i els seus companys eren massa bons –van quedar subcampions de Catalunya– i van passar en bloc al Figueres. I una temporada més tard –l'octubre del 1984–, a la Masia. Com a compensació pel fitxatge, el Barça es comprometia a disputar un partit que s'havia de jugar l'agost del 1985, però no va trobar cap forat a l'agenda. Per evitar la penalització de dos milions i mig de pessetes que hauria d'haver pagat al Figueres, es va arribar a l'acord de jugar l'amistós l'estiu següent. I el club empordanès va sortir-hi guanyant ja que es va fer coincidir amb l'estrena del nou estadi municipal, el 25 d'agost del 1986, i es van recollir 14 milions de pessetes, que és el preu, doncs, que el Barcelona va acabar pagant per Vilanova. A aquest camp quatre anys més tard, i després d'una etapa al filial blaugrana, hi tornava per jugar-hi dues temporades. El seu entrenador va ser Jorge D'Alessandro, un savi del futbol amb qui va sintonitzar molt. Un perquè li agradava parlar i l'altre perquè volia aprendre i això feia que les xerrades entre ells dos s'allarguessin minuts i minuts. Les qualitats futbolístiques de Tito, afegides al seu interès tàctic, van fer que fos un dels jugadors en qui més va confiar el tècnic argentí. I va ser un puntal en la temporada 1991/1992, en què l'equip va estar a punt de pujar a primera. Precisament el partit en què el Figueres va quedar fora de les places d'ascens directe, al camp de l'Eibar, va ser de les poques ocasions en què Vilanova es va escalfar. Al vestidor, ell, Altimira i algun altre jugador de la Unió van recriminar a un company “il·lustre” com Lobo Carrasco la seva passivitat. A Carrasco se'l va fitxar en el tram final de la temporada per pujar i se'l va pagar bé, mentre que molts de la plantilla –entre ells Vilanova i Altimira– feia mesos que no cobraven. Ells tenien professionalitat i ambició per pujar. Al final d'aquella temporada van acabar marxant; en Vilanova a primera divisió amb el Celta i Altimira al Badajoz. I a partir d'aquí...