La relació de Tito Vilanova amb el Barça va començar quan encara era un adolescent. Nascut a Bellcaire d'Empordà el 17 de setembre del 1968, amb setze anys va ingressar a la Masia per jugar en les categories inferiors del club i també va passar pel filial blaugrana. Posteriorment, ja com a tècnic, també va tornar al club de la seva vida, per entrenar en les categories inferiors, en què va dirigir el cadet B, que tenia a les seves files jugadors com ara Leo Messi, Gerard Piqué i Cesc Fàbregas. Però no va ser fins a l'estiu del 2007 que es va donar a conèixer per al cent per cent del barcelonisme i també a escala mundial. Pep Guardiola iniciava la seva carrera com a entrenador i ho feia acompanyat de Tito Vilanova, que es convertia en la seva mà dreta. Tots dos es coneixien de la Masia, on s'havien fet grans amics. L'ascens aquella temporada de tercera divisió a segona B –quedant també campió de lliga– seria només el primer dels molts èxits que arribarien els següents anys i el gran argument perquè a Joan Laporta no li tremolés la mà. Ell va apostar per aquesta parella de tècnics joves per fer-se càrrec del primer equip i substituir Frank Rijkaard, i per començar un nou cicle, que acabaria sent el millor en els més de cent anys d'història del club. El seu palmarès així ho diu: 2 Champions, 3 lligues, 2 copes del rei, 3 supercopes d'Espanya, 2 supercopes d'Europa i 2 mundials de clubs com a ajudant de Guardiola, i una lliga, la millor de les 22 que té el Barça, ja com a primer entrenador. De fet, en la lliga dels 100 punts de fa un any, en què va haver d'absentar-se diversos mesos per marxar a operar-se a Nova York passant el relleu al seu bon amic i escuder Jordi Roura, el Barça també va signar la millor primera volta de la història.

Des del primer dia, ja en el filial i també en el primer equip, Tito Vilanova no es va limitar només a ser una ombra de Pep Guardiola i també va demostrar la seva forta personalitat. Era el seu home de confiança, però la seva feina va anar molt més enllà. De fet, va ser ell qui es va encarregar de les jugades d'estratègia, amb diversos mètodes innovadors i que van acabar sent també un dels trets que van identificar el millor Barça de tots els temps. Les seves intervencions durant els partits –les imatges de Guardiola i ell conversant intensament a la banqueta van ser més que freqüents– també confirmen la influència que tenia el tècnic empordanès. De fet, quan la malaltia el va allunyar de les banquetes per primera vegada, el novembre del 2011, Guardiola ja va destacar la importància que tenia la seva feina en l'equip. No és d'estranyar que Sandro Rosell, el 2012 i després que Guardiola plegués, apostés per ell per tal de donar continuïtat a l'estil i als èxits.

La seva implicació també va ser única. Només així s'entén que molts cops anteposés el Barça a la seva salut. Els exemples més clars van ser la seva reaparició el mes d'abril passat a París, quan no feia ni dos mesos que s'havia operat, i va decidir reprendre la feina, o la seva decisió de continuar entrenant l'equip aquesta temporada, tot i que finalment una altra recaiguda a mitjan estiu li ho va impedir. La influència en el vestidor, on el tècnic empordanès era molt estimat i respectat, amb constants mostres de suport arran de la seva malaltia, també per part de tot el món del futbol, era indubtable. La relació amb el Camp Nou també ha estat per emmarcar. La defensa que en va fer l'afició arran de l'episodi de la ditada a l'ull que va rebre de Mourinho, o el mosaic amb el lema “Força Tito” en el clàssic del mes d'octubre passat i que ell mateix va veure en directe, mesos després de la seva obligada renúncia al càrrec, ho confirmen. A més, fins i tot ja quan el seu estat de salut era més greu i ja no es deixava veure gaire en públic, tampoc no va dubtar a visitar el Camp Nou, com el mes de gener passat. Fora del terreny de joc, Tito Vilanova també va demostrar que era un home de caràcter, i conscient alhora del càrrec que ocupava. Tant com a segon entrenador, quan va aixecar la veu més d'un cop per cop per respondre a diverses acusacions des de Madrid o per deixar clara la seva posició, “d'anar fins al final” en el tema de les acusacions de dopatge. Tampoc no va dubtar a dir el que pensava, com amb aquell intercanvi polèmic de declaracions entre ell i Guardiola pocs dies abans que se sabés la seva decisió obligada al mes de juliol de plegar com a entrenador del Barça. La connexió que tots dos van formar a la banqueta del Barça, però, serà eterna i irrepetible. Per tot el que ha significat en la història del club i pel compromís amb els colors, el barcelonisme li estarà sempre agraït. Descansi en pau.