La pilota de futbol ha estat una fidel companya de Tito Vilanova. La passió amb la qual va viure aquest esport es reflecteix en la seva trajectòria, primer com a jugador i un cop retirat realitzant tasques tècniques o als despatxos. Una trajectòria que inclou experiències ben diverses –Barça B, Figueres, Celta, Badajoz, Mallorca, Lleida, Elx, Gramenet, Palafrugell, Terrassa–, en les quals va acumular i expressar els coneixements que posteriorment van ser tan valuosos en la construcció del millor Barça de la història. Sens dubte, el club blaugrana va ser el lloc ideal per a un estudiós del futbol a qui el pas per la Masia va marcar la seva manera d'entendre aquest esport.

Nascut a Bellcaire d'Empordà l'any 1968, de ben petit ja va destacar amb la pilota als peus, primer en les categories inferiors de l'equip del seu poble i després en les del Figueres. Les seves qualitats com a migcampista talentós no van passar desapercebudes a can Barça, i amb 13 anys (1984) va entrar a la Masia, on s'estaria cinc temporades. Jaume Olivé, Carles Rexach i Lluís Pujol van ser alguns dels seus entrenadors en les categories inferiors blaugrana. Una etapa de creixement, tant en l'aspecte futbolístic com en el personal, en la qual va coincidir, entre altres noms destacats, amb futurs companys de viatge com ara Pep Guardiola, Jordi Roura i Aureli Altimira. Llavors Vilanova ja se'l reconeixia pel seu bon tracte amb la pilota –era un llançador habitual de faltes i penals– i per l'interès per l'estratègia. Característiques que el van portar a rebre el sobrenom del Marquès. Va progressar fins assolir el Barça B, en el qual va jugar dues temporades –de 1988 a 1990– a les ordres de Lluís Pujol i Quique Costas, però no va aconseguir el somni de qualsevol jugador del planter: pujar al primer equip. De fet, només va disputar un parell d'amistosos (1989) en aquell Barça de Cruyff.

A partir de 1990 va iniciar el seu periple com a futbolista professional, començant per la UE Figueres, llavors a segona divisió. Un parell de temporades en les quals, sota les ordres de Jorge D'Alessandro, va arribar a disputar, sense èxit, una promoció d'ascens a primera divisió. Tot i aquest desencís, Vilanova va arribar a jugar en la màxima categoria del futbol espanyol enrolat durant tres temporades en el Celta –de 1992 a 1995–. Segons explica Bernat Soler en el llibre Tito Vilanova, garantia d'un model (basat en el reportatge El camí de Tito emès per Televisió de Catalunya), va anteposar aquesta oferta a les del Betis i el filial de l'Atlético de Madrid per l'aposta pel joc més creatiu que es feia a Vigo. En la seva etapa en el conjunt gallec va coincidir amb jugadors de renom com ara Cañizares, Engonga o Michel Salgado, i va arribar a viure la final de la copa del Rei del 1994, que s'emportaria el Saragossa. Per contra, Vilanova no va arribar a tenir el protagonisme desitjat sobre el terreny de joc. Després del Celta, el futbol el va portar a Badajoz (1995/96), Mallorca (1996/97), Lleida (1997/98), Elx (1998/00) i un últim període a segona B amb el Gramenet, abans de posar fi a la seva carrera com a jugador l'any 2002, amb 33 anys.

Just després de penjar les botes va començar la seva carrera com a entrenador en el seu espai natural: les categories inferiors blaugrana. Durant quatre mesos va ser l'entrenador de cadet B, format per la llorejada generació del 87 –amb els Piqué, Messi, Cesc...–, però la reestructuració del futbol de base blaugrana coincidint amb l'entrada de la nova junta presidida per Joan Laporta (2003) el va deixar fora del club. Tot seguit va encarregar-se de les banquetes del Palafrugell, a tercera, i del Figueres, a segona B, i també va exercir de secretari tècnic del Terrassa (2006/07). Una història que prossegueix amb el seu retorn al Barça, l'any 2007, com a mà dreta de Guardiola, i en què trobaria les millors peces per demostrar els coneixements adquirits, fruit d'una passió pel futbol inesborrable.