Sí, tècnicament, el podem anomenar derbi 300 anys més al tractar-se de l'enfrontament entre dos equips de la mateixa ciutat. Bé, segons Laporta, ni això s'acompleix ja, però deixem-ho córrer, que no desitgem polèmiques o esverar ningú, que els periquitos mostren certa tendència a incomodar-se així que teoritzes sobre la seva realitat. Uns i altres són de Barcelona, tot i que la realitat s'entossudeix a demostrar-nos que mentre els ratllats blanc-i-blaus mantenen els blaugrana com adversaris directes, irreductibles, la part contrària els torna la mostra de contínua passió amb la més absoluta indiferència. I el problema el té, en tot cas, l'Espanyol, que encara no ha entès ni ha paït que la rivalitat s'acabés abans i tot del que calculàvem, fa més de 60 anys, que es diu aviat. Manuel Vázquez Montalbán, enyorat teòric del barcelonisme, ens deixà escrit que la final de copa del 57 jugada a Montjuïc entre uns i altres aprofitant un viatge del dictador va significar una mena de funeral per als “eterns enemics”, cerimònia dels adéus definitius organitzada des de quatre anys abans, quan la tupinada del Real Madrid va arrabassar Alfredo Di Stéfano i els culers, finalment, s'adonaren a la brava de qui era el seu autèntic màxim adversari. El Real Madrid. L'Espanyol, mai més.

Ara, pitjor encara per a aquells romàntics que encara veuen el derbi com si fos quelcom igualat, plet de forces similars. El Barça segrestat, esplèndid llibre sobre la immediata postguerra acabat de publicar per Xavier García Luque i Jordi Finestres, planteja una nova hipòtesi de manera rigorosa i documentada. Acabada la Guerra Civil, l'Espanyol va gaudir de certa protecció i simpatia mentre el Barça era depurat i pagava els pecats del seu constant catalanisme anterior, ara perdedor a humiliar. Traduït a la contesa futbolística, això significà que els periquitos van guanyar els derbis sense oposició ni interrupció del 39 al 42, fins que el rival començà a reeixir. Però el règim vivia a Madrid i des de Madrid, melic del seu món, manegava, rumiava la manera d'aprofitar el futbol i l'esport com material propagandístic, seguint l'exemple de Mussolini i Hitler. En coherència, primer va pensar a crear un gran estadi nacional, que acabaria monopolitzant Bernabéu en favor del seu Real Madrid, i després potencià de manera indissimulada la categoria competitiva dels blancs per convertir-los en l'ambaixador exterior del franquisme, l'eina que ajudés a endolcir la sinistra imatge europea d'aquella dictadura. I s'hi van posar de valent l'any 43, es van arremangar per assolir la tasca i vigilar, de cua d'ull, a veure si els barcelonistes encara respiraven sota la bota. Aquí, el Club de Futbol Barcelona –ni el nom li van respectar– es converteix en últim refugi dels senyals d'identitat completament arrabassats, aixopluc sentimental que veu augmentar el nombre d'associats de manera exponencial. Però la rivalitat agonitza, mai més es tornarà a gaudir l'energia dels anys vint, dels temps previs. Els nostres avantpassats viuran puntuals episodis de reviscolada, com aquell derbi de l'allau i les tovalloles cremades al vestidor visitant a les Corts quan semblava que l'Espanyol de l'oxigen dirigit per Scopelli anava a menjar-se el món. I poca, ben poca cosa més.

Hem mantingut viva una realitat esmorteïda, ens ha interessat mantenir aquesta ficció que exhala, pràcticament, a finals dels seixanta en els temps dels Cinc Dofins. Després, un es dispara cap amunt per diverses raons, l'altre es queda enrere de manera igualment evident. Un sap que el rival viu a 625 quilòmetres, l'altre s'entesta a creure's la mentida de parlar encara al veí d'igual a igual. Sí, tota la vida serà un matx especial, més per a uns que per als altres, però derbi, allò que diríem derbi, no. Ja el vam enterrar i plorar fa un grapat d'anys. Ara bé, si ens volem mentir, endavant les atxes. Serà una mentida pietosa, una mitja veritat per pal·liar l'exagerat desequilibri actual de forces. Digueu-li derbi a aquest enfrontament, si voleu, però valoreu la realitat tal com és. Algú recordarà ara el Tamudazo, victòries puntuals que aixafaren la guitarra als culers. D'acord: definim-les com sonades excepcions a la regla, simplement, però un Barça-Espanyol mai més tornarà a ser el que era. Ni sota un nou estat independent, segur.