LA CONTRACRÒNICA
Messi i el temps
Tothom va tenir raó ahir en el derbi. Si més no durant una estona. En va tenir Sergio González amb el seu plantejament i en va tenir el Barça quan va creure des del començament que el partit era una qüestió de temps. Al final, però, va tenir més raó el Barça. Va tenir més raó i va tenir, un altre cop, Messi, la solució més fiable a qualsevol mena de complicacions. I n'hi va haver. El millor que es pot dir de l'Espanyol és que les va saber plantejar, almenys durant una estona. I del Barça, que sempre va tenir la disposició de desafiar-les, també les que de vegades es posa ell mateix. I les de l'àrbitre, que va tenir decisions escandaloses, com el penal i l'expulsió que va perdonar a Éric Bailly. Iglesias
Villanueva va alterar el Camp Nou, que ja estava sensibilitzat pel penal a Cristiano Ronaldo que va inaugurar el marcador dissabte al Bernabéu. L'àrbitre d'ahir, o es va equivocar molt, o va arbitrar amb un altre reglament diferent, el que desperta greuges històrics.
Si el derbi ja no és el que era perquè la realitat competitiva dels dos equips s'ha distanciat, la primera part va desafiar aquesta lògica. I també les aparences, perquè el partit va començar tenint pinta que no seria complicat per al Barça i, en canvi, se li va complicar progressivament. Sergio González no havia amagat les seves cartes i ja havia anunciat que l'Espanyol cediria
la pilota al Barça, es tancaria pel mig i, si de cas, li concediria espais a les bandes. Va ser exactament així com es va plantar l'equip blanc-i-blau a la gespa del Camp Nou. Però, d'espais, n'hi havia. I es veien des de la graderia i els veien també els jugadors al camp. El 4-4-2 de Sergio era perfectament permeable, perquè la defensa estava molt avançada i els dos de davant –Caicedo i Sergio García– no s'afegien a la línia de quatre del mig quan el Barça els superava. Una cosa és que es veiés la permeabilitat i una altra que els blaugrana l'aprofitessin. Com si fos un regal, van esperar a desembolicar-lo. S'ho van agafar amb calma, fent circular la pilota a una velocitat mitjana, com si guanyar el partit fos només una qüestió de temps. Potser era així. Però quasi sempre també és una qüestió d'oportunitats. D'aprofitar-les quan es presenten. Això sí que no ho van saber veure, els blaugrana. Si sempre sospiren perquè hi hagi espais, haurien d'haver explotat els que hi havia.
I la mateixa falta de tensió atacant va provocar el mateix efecte en la defensa. La posició poc endarrerida de Caicedo i Sergio García que feia que hi hagués poc atapeïment a la zona d'atac blaugrana, també tenia un revers: feia que l'Espanyol tingués dos referents per sortir al contraatac quan robava la pilota. D'aquesta manera, cada sortida de l'Espanyol va crear perill o en va fer sensació. Fins que va arribar el gol que ningú esperava, el gol que només havia vist en els seus somnis tàctics Sergio González. Però ningú podia dir que el 0-1 fos injust. Perquè fins llavors el Barça no havia sabut interpretar bé el partit i l'Espanyol no el podia haver executat amb més rendiment. S'estava donant l'única possibilitat perquè el derbi tingui color blanc-i-blau: no n'hi ha prou que l'Espanyol ho faci bé, cal també que el Barça ho faci malament.
El resultat, és clar, va esperonar el Barça, que va anar posant la marxa més que fins llavors li havia faltat. Però també va passar una altra cosa, que l'Espanyol va saber reduir molt més els espais del que ho havia fet. Es va endarrerir una quinzena de metres en bloc i a l'última línia s'hi afegien els interiors quan Alves o Alba intentaven penetrar per les bandes. S'havien atapeït els espais i la circulació de pilota del Barça s'havia espesseït.
Però l'equip de Luis Enrique va ser capaç de crear el clima necessari per capgirar el resultat. Va incrementar el domini, va ser cada vegada més profund i la sensació de perill era progressiva. Les sensacions ja eren favorables al Barça. Però, més important que això, és que estava transformant la realitat. Messi, si cal, és capaç de reinventar-la. Però segur que no falta a la cita amb el gol quan l'equip sap ser profund i insistent, encara que costi que el joc sigui brillant, que no ho era. El seu gol al límit del descans va servir per evitar que el Camp Nou es pogués posar nerviós a la mitja part. Però sobretot va ser un anunci que a l'Espanyol se li començaven a escapar les escasses oportunitats d'èxit. No havia estat un miracle que s'hagués posat 0-1, però ho hauria estat que hagués aconseguit calcar la primera part a la segona. El derbi ja sí que només era una qüestió de temps. O sigui, que ja estava tot a favor del Barça.
En la segona part, l'àrbitre va continuar decidit que el Barça no guanyaria el partit per la via penal, i Messi va decidir que seria per la via civil. Messi i el temps. La determinació de l'argentí, que va acabar signant un altre trio de gols, i la impossibilitat física i mental de l'Espanyol per mantenir les millors prestacions de la fase inicial del partit. Els gols del Barça van anar caient com fruita madura. El derbi és un espai de temps massa llarg per a l'Espanyol.